L’humor de qualitat i les llicències que confereix

Última modificació: 24 de juny de 2020

Hi ha receptes i condiments que mai fallen la nit de cap d’any. Una d’elles és una bona amanida variada. I si és acompanyada de salsa romesco i una ampolla de vi blanc, serem com la Preysler amb una piràmide de Ferreros: els amfitrions perfectes. Una altra aposta segura és la d’amanir aquesta vigília amb humor ben fet i per a tots els públics.

L’humor de José Mota és un recurs fàcil però encertat: és ja un segell de denominació d’origen de Televisió Espanyola, tan anyenc com el formatge de la terra d’aquest còmic, que ha parit expressions amb tant de pòsit com si no es por no ir… Sembla ser que José Mota ha trobat a la cadena pública un feu on any rere any fer germinar brots tan verds com els que la vigília de l’any passat representaven l’optimisme de Zapatero respecte a l’economia de l’estat. Uns brots verds que es cruspia una gallina que portava el nom de la televisió que emetia el programa, que començava la seva marxa lliure de publicitat.

Un cap d’any més, a la televisió pública estatal i al govern que gestiona els seus recursos no els dol pagar la penyora de l’escarni per continuar sent líders d’audiència. No tots els dies ens podem delectar veient a Zapatero torturat pels sindicats, que canvien les descàrregues elèctriques per un cop de puny metafòric en tota regla: la lectura, una per una, de les clàusules de l’estatut dels treballadors.  És un plaer reservat per la nit de cap d’any, on la sàtira sembla més amable, però no menys encertada. És un zas, en toda la boca ben contundent.

En la peculiar visió del món de José Mota, Zapatero i Rajoy són dos mafiosos trets d’un remake de Pulp Fiction, que pugnen per trobar el sant grial de la política, Esperanza Aguirre i el líder de l’oposició planegen el cop que els catapultarà a la Moncloa i la selecció espanyola de futbol són objectes d’un escrutini malèfic sobre el secret del seu èxit.

L’enginy manxec, que es confirma any rere any, no només amb José Mota, sinó amb noves generacions com ara les que han donat vida a programes com La Hora Chanante i Muchachada Nui, coqueteja amb l’absurd fins a arribar a un surrealisme tan autèntic com la situació de l’Estat espanyol. Recursos com ara la metaimitació permeten llicències com la de convertir el rei en un catxondo amic dels grans èxits, a Vicente del Bosque en un Vito Corleone que té el destí de Zapatero a les seves mans i a Jules Winnfield en un delinqüent que fa l’ullet als pares de la nit de cap d’any dels vuitanta i noranta, cantant la paròdia de Martes i Trece de la cançó de Manolo Escobar Que viva España.

I amb la ben pensada trama basada en l’èxit de Tarantino s’encreuen d’altres de secundàries, que passen revista al 2010 i no deixen canya dreta, ni la llei antitabac, ni la pujada de l’IVA, ni el desterrament de Garzón, ni la reforma laboral, ni la llei Sinde, ni la pujada de les pensions.

I per acabar d’adobar l’àpat, Mota segueix obrint la porta a les seves escenes als seus clàssics cameos, des de Santiago Segura donant vida a Moisès, als companys de productora Pablo Motos (que no es distingeix de la seva imitació, feta pel propi Mota), Flipi i Piedrahita, que actuen com a col·laboradors de la paròdia del seu propi programa. Pilar García Muñiz, Concha García Campoy, Pepe Domingo Castaño i altres periodistes són els convidats d’honor a interrogar en roda de premsa a una Teresa Fernández de la Vega desplaçada i embargada per la recochura, una paraula oblidada i treta de la cultura popular manxega i que fa servir per expressar els seus sentiments cap al president, i a un Alfredo Pérez-Rubalcaba que convida als espanyols a la hurgatoria, a furgar dia rere dia, al merme al merme, als plecs de sofàs, abrics, butaques i tó lo vivo perquè hi trobin els calés que tié que haber.

I la guinda final: la del descobriment del tan preuat maletí que es disputen Zapatero i Rajoy per retornar-los a la seva essència. El pop Paul és viu i s’encarregarà de decidir el destí de la política espanyola. I mentrestant, els bancs juguen a la ruleta russa sabent-se guanyadors, passi el que passi.

Televisió Espanyola segueix sent l’amfitriona indiscutible d’aquesta vigília, junt amb els bombons i el cava. I que duri. Perquè si segueix patrocinant escopinades fines i delicades a la realitat espanyola com fins ara, podem estar contents, tal com ens pregunta indirectament Mota a través del títol del programa, tret de la mítica frase de Pulp Fiction. Llàstima que per les campanades segueixi recorrent a un personatge ja massa trotat la nit de cap d’any, la Igartiburu, que, tot i estar-se pelant de fred, no podia evitar quedar-se rígida per lluir la seva quasianorèxica figura. Però reitero, mentre hi hagi mossegada (Monegal dixit) hi ha esperança. És l’evidència que el govern socialista encara no utilitza el telèfon vermell amb la corporació pública de radiodifusió. I això, per poc que sigui, és un consol. Sí, estamos contentos.