Llei Sinde: quan ella va, el segle XXI ja torna

Última modificació: 24 de juny de 2020

La Llei d’Economia Sostenible (coneguda com a Llei Sinde) torna a l’ull de l’huracà després de mesos d’estat de coma informatiu. Davant de la possibilitat que aquesta llei fos aprovada a traïció i sense debat durant les vacances de Nadal, en què les famílies estan massa ocupades a comprar llibres originals per Reis per parar-se a descarregar-los en PDF per l’ordinador, partidaris i detractors del text han tornat a esmolar les atxes, oferint-nos tot tipus d’arguments per condemnar o protegir les descàrregues de cançons, pel·lícules, llibres i videojocs.

Per un tal Juan Puchades, que ha publicat un article a un diari digital sobre música, és una fal·làcia considerar Internet com un espai democratitzador de la música i, per tant, pensar que qualsevol grup de música amb talent tindrà, per mitjà de la xarxa, la seva oportunitat de transcendir i destacar. En aquesta línia argumentativa, considera que el paper de l’editor musical com a intermediari entre el creador i el destinatari, és a dir, com a agent que exerceix de filtre, és fonamental.

En discrepància amb aquestes raons, em permeto remetre al senyor Puchades a un estudi realitzat pels sociòlegs Salganik, Dodds i Wats, que demostrava que l’èxit dels grups musicals i les seves cançons està condicionat per la influència social. És a dir, el paper de l’editor és fonamental perquè l’empresa intermediària que el contracta (la discogràfica) es folri amb el producte musical, no perquè el creador visqui de la seva feina. Perquè aquest experiment consistia a crear un mercat artificial de música a Internet on els usuaris escoltaven i puntuaven les cançons que més els agradaven, amb el tret que la meitat dels usuaris podien conèixer les puntuacions que la resta estaven donant a cada cançó i cada grup i l’altra meitat podia prendre decisions de manera independent sense la influència dels altres; i la conclusió de l’estudi va posar de manifest que en els grups influenciats pels altres individus hi ha una desigualtat més acusada entre les cançons populars i les impopulars (és a dir, que les cançons populars eren més populars i les impopulars, més impopulars que al grup on els individus decidien de forma independent). Imaginem-nos que una empresa pugui “comprar” als membres del grup de control (els que no reben cap estímul, que puntuen les cançons i grups de manera independent –i que en aquest supòsit ho farien segons les directrius de l’empresa–). Els membres del grup experimental tendirien a ratificar les opinions d’aquest grup de control i, per tant, es deixarien influenciar per les directrius de l’empresa en qüestió. Això és el que fan els editors, el que Puchades anomena filtre fonamental, en el mercat discogràfic. No interessa prescindir d’aquest filtre, tot i que amb l’abast d’Internet se’n podria prescindir perfectament. Perquè si els usuaris poguessin decidir, sense influències externes, quins són els seus grups favorits, s’acabaria el negoci d’aquestes multinacionals.

Hem de dir, doncs, que no és una fal·làcia que els artistes puguin transcendir i destacar a través d’Internet: és una mala jugada per aquells vividors a qui la pirateria els ha disminuït els ingressos fins el punt d’haver de prescindir del seu Ferrari i haver-se-les d’arreglar amb un Mercedes, o de canviar les seves vacances a l’Illa de Pasqua per unes vacances a Cancún, que ja fa de pobre.

També es parla que la teoria que l’accés gratuït a les gravacions permet una major difusió i atrau al públic als directes és falsa. Certament ho és, si tenim en compte, per exemple, que avui dia a la majoria dels artistes de primera línia els deu fer mandra cuidar la seva veu fins al punt que ni un 10 per cent dels concerts són en directe. Els concerts han disminuït i les gires s’han reduït de manera dràstica. Evidentment: els fans paguen per veure actuacions en directe.

I és aquí on potser ens hem de plantejar si la solució no es troba en la reinvenció de l’anomenada indústria cultural, en oferir creacions originals i úniques, el valor de les quals vagi més enllà dels diners.L’experiència d’escoltar un concert del meu artista preferit en directe va més enllà d’escoltar-ne una cançó descarregada per Internet. Els amants de l’òpera segueixen pagant un dineral per anar a veure cantar en directe a Montserrat Cavallé. Potser ens hem de plantejar per què es paga una fortuna per un quadre original i si es consideraria un bé cultural una fotocòpia en color d’un quadre Dalí, o que un pintor d’avantguarda pintés milers i milers de quadres iguals, o que es construïssin centenars de petites clonacions de Sagrades Famílies en un complex urbanístic vacacional.

Defensar la creació cultural i defensar la comercialització massiva de CDs no és el mateix. El creador d’un bé cultural ha de ser remunerat en funció de la qualitat del que produeix, i no de les còpies que ven. Un periodista cobra en funció de la qualitat del seu article, o pel fet de la feina que li comporta publicar-lo, no en funció de la tirada del seu diari, o de les vegades que la seva notícia s’emet a ràdio o a televisió. I potser el que publica un periodista no és art. Potser el que fan avui els artistes, que farceixen les seves cançons de lletres insubstancials i de sons artificiosos, tampoc.

I, per acabar, una petita reflexió sobre la globalització i el paper de la xarxa en aquest procés. Internet és un dels pocs espais, per no dir l’únic espai on tots els membres de la societat hi tenen participació directa, i poden exercir la titularitat del poder, característica que defineix la plena democràcia. Podem dir, doncs, que a Internet el caracteritza una qualitat democràtica amb la qual ni Ángeles González Sinde, ni Zapatero, ni cap govern sembla que pugui arribar a assolir mai. Ens trobem, així, que a un sistema de comunicació democràtic, amb una gran capacitat de representació col·lectiva a nivell mundial, se li volen posar murs, un fet que, a banda de poder-se’n debatre les implicacions morals, és absurd per la seva naturalesa: és impossible saber a dia d’avui la quantitat d’informació, ni tan sols aproximada, que alberga aquesta xarxa. Voler posar traves a una cosa de la qual no se sap ni mida ni abast, és tant com voler tapar el sol amb un dit. I l’anomenada Llei Sinde vol sotmetre a una xarxa d’informació pantagruèlica a uns models de negoci que avui són obsolets. Una societat xarxa on els ciutadans de tot el món comparteixen valors afegits cabdals, dels quals el més important és el coneixement, implica necessàriament un canvi en model de desenvolupament, i en concret, en el model de desenvolupament econòmic.

L’herència històrica espanyola sempre s’ha refugiat en la territorialització. La territorialització de l’economia, la territorialització de la política, la territorialització de la cultura. Tendim al proteccionisme recalcitrant. I el govern no entén que per aquí no anem bé, que el món ha canviat, que no pot fer un cerc al voltant de les pàgines web que li fan la guitza sense que tornin a proliferar com bolets. Si avui una web tanca, demà obrirà una altra. I, digueu-me garrepa, però al final seran els calés dels ciutadans els que correran a rius en investigar i perseguir pispes i saltaparets.

El que cal és centrar esforços a incentivar l’abans esmentada reinvenció de la indústria cultural. Crear CDs amb còpies i més còpies del mateix producte és propi d’empresaris agressius, i no dels artistes bohemis i lliurepensadors que es mostren d’aquesta manera a les notícies. Però sembla que la seva identitat artística comença on acaba la seva reivindicació com a propietaris. Propietaris de la seva idea, ens entenem. I no qüestionen si crear pro
ductes com a xurros és el que no fa cap favor a la cultura, com diu Sinde, i no les descàrregues. Les descàrregues només són l’efecte d’aquesta concepció de la cultura, abonada pels propis artistes. És cert que els autors han de poder viure de la seva feina, però és absurd pensar que poden fer-ho com ho havien fet anys enrere. La modernitat no s’aturarà perquè uns quants vulguin que tot torni a ser com abans. I de la mateixa manera que les empreses informatives han hagut de reinventar el seu model de negoci, les indústries culturals, com ara les musicals, les cinematogràfiques i les editorials, ho hauran de fer també. Hauran de replantejar-se si realment és cultura el contingut d’un CD del qual se’n treuen milions de còpies al mercat, com si fos una samarreta de Zara o un moble de l’Ikea. S’hauran de replantejar si volen ser artistes o empresaris. O si reconeixen que volen ser artistes i portar una vida d’empresaris.