Mas o com acabar com Ibarretxe


El candidat de JxSí està disposat a liquidar el procés i acabar en la irrellevància política abans que claudicar davant de la CUP

Si Artur Mas no és investit president abans de dilluns 11, no ho tornarà a ser més: Convergència va a la baixa, i aquesta tendència no té gaires perspectives de revertir-se a curt termini.

Les eleccions generals van ser un toc d’atenció seriós, amb l’augment espectacular d’Esquerra en escons i el triomf d’En Comú Podem i la pèrdua a Convergència (ara Democràcia i Llibertat) de gairebé la meitat de vots respecte de 2011 (quedant fins i tot per sota d’un PSC cada cop més residual).

Però les eleccions del 27S ja havien estat un primer avís. Perquè, per més que el president en funcions es faci trampes al solitari (amb perdó per aquesta tòpica expressió), que una coalició dels dos partits majoritaris a l’anterior legislatura estigui ara a més del doble de diputats de la segona força -i no aconsegueixi majoria absoluta- no és cap mèrit. Com no ho seria que PP i PSOE es presentessin junts a eleccions al Congrés i no arribessin ni a 176 diputats. Al contrari: va ser un mal resultat.

Si la reconfiguració de l’escenari polític català es consolida, a les eleccions que se celebrarien al març és probable que Convergència no arribi al milió de vots. Ja no tindria l’aixopluc electoral d’Esquerra. No té cap incenteiu de repetir una llista conjunta en la qual no hi han cregut des del principi perquè només fa que camuflar la minvant representació real dels convergents i desmerèixer la dels republicans.

Un piròman

Mas ho sap, tot això. Sap que anirà sol a unes noves eleccions, i que no tindrà res a fer. Això, i el fet que hagi estat la CUP qui ha evidenciat que aquesta és la seva última carta i l’ha posat contra les cordes, ho porta fatal. I és comprensible, però en política aquestes coses passen.

El que no és propi d’ell, ni de cap president de la Generalitat, és reaccionar com ho va fer a la roda de premsa de dimarts, on es va dedicar a dinamitar els pocs ponts de diàleg que quedaven (si en quedava algun) per arribar a un acord amb els cupaires. És propi d’un piròman.

Li deu semblar un gran exercici d’altura política posar a parir un partit i després dir-li que encara té temps de portar-se com Déu mana. O no fer cap més autocrítica que la de culpabilitzar l’altre de no ser de fiar, com posa de manifest dir que “he confiat en el sentit d’Estat de la CUP”. Com allò de dir al teu marit o la teva dona que el teu únic error al matrimoni ha estat pensar que seria un bon marit o una bona dona. Molt autocrític.

No deu veure cap problema a dedicar-se a esbroncar i alliçonar un partit concret i parlar com a candidat de Junts Pel Sí des del faristol de presidència, amb una prepotència comparable a la de Jordi Pujol a la comissió d’investigació de frau. Feia temps que no veia passar-se pel folre d’aquesta manera la separació de poders. Fins i tot la tosca Susana Díaz va tenir més subtilesa en utiitzar el seu discurs de Cap d’Any com a presidenta de la Junta d’Andalusia per collar Pedro Sánchez.

Si volia atacar de forma directa a la CUP, ho havia de fer des de la seu de Junts Pel Sí, o fins i tot de Convergència, ja que fins i tot a Esquerra li va fer feredat la roda de premsa que va fer. Un president en funcions no pot parlar com a candidat.

El procés sóc jo

Però el moment més vergonyós ha estat quan ha afirmat sense complexos que sense ell, “el procés se’n va a en orris”. Dissimula una mica, president, no donis arguments a la caverna, home. Dissimula que consideres que tu ets el procés. Perquè quan dius que “calen vots i no vets i cal sumar i no restar”, estàs parlant de tu, president. Et refereixes a que “cal votar-ME i no vetar-ME i cal sumar-ME i no restar-ME”. La CUP no ha vetat ningú més. No volen un procés sense empresaris i classes mitges, com has argumentat, perquè estan disposats a investir qualsevol diputat de Convergència.

La cosa és amb tu, president. Això demostra, certament, que el QUI és un escull per l’esquerra antisistema, a diferència del que sostenia. I és normal que et sembli injust i sectari. Però la realitat és que, justament o injusta, tu t’has convertit en un obstacle per continuar amb el full de ruta independentista, i no t’apartes perquè et consideres imprescindible.

El procés sóc jo. L’État, c’est moi, com se li atribueix a Lluís XIV. Fins i tot t’has marcat una metàfora reial afirmant a la mateixa roda de premsa que et “volen destronar però els reis són els reis”.

Que Artur Mas és messiànic, no és cap secret. És un fet que molts independentistes han acceptat amb certa naturalitat i sense complexos: si algú utilitza la teva lluita per tenir visibilitat, més incentiu tindrà per defensar-la. El problema rau quan oblides que és més important la lluita que tu mateix. Perquè els convergents, i especialment els republicans, van votar una llista, no un candidat. Dubto que protestin per fer president algú altre de Convergència. I si van votar un candidat, oblidaven com funciona un sistema parlamentari.

El botó de convocar eleccions

Mas no s’aparta, a banda de perquè es considera imprescindible, perquè no suporta la idea que el guanyi la CUP. No la meitat de la CUP, com afirma, demostrant que els considera nebodets de Convergència. Allà ningú el vol de president, el que no volen és anar a eleccions. I han decidit que si voten que sí, aquest botó el seguirà tenint ell, i el segueixi utilitzant per fer xantatge.

Perquè no fa tant de temps, ell, que ara pateix el xantatge, el feia. Primer va amenaçar permanentment a Esquerra amb avortar la consulta si no aprovava els pressupostos i després amb no convocar eleccions si no accedia a una llista unitària. El xantatge és una forma de fer política com qualsevol altra, però al final se t’acostuma a girar a la contra.

Sentit d’Estat

De fet, és paradoxal que critiqui la manca de sentit d’Estat de la CUP -cosa que no nego que pugui ser certa- i que ell no faci un gest que doni exemple del seu. Fins i tot Esquerra, li demana -això és una altra cosa que ha motivat el míting rabiós de dimarts, saber-se sol. No pots demanar generositat a algú mostrant la mateixa avarícia que ell. Si l’altre no té sentit d’Estat l’has de tenir tu.

Podent quedar com un heroi i deixar la CUP com una colla d’intransigents, a més de -com deia l’escriptor Enric Vila- dinamitar el relat de Madrid sobre l’independentisme com a buc de salvació del president i crear una crisi dins del PP, ha preferit acabar com Ibarretxe. I això és una cosa que no concebo d’algú a qui li atribuïa muntanyes d’amor propi. Prefereix que el full de ruta se’n vagi a en orris i acabar en la irrellevància política que claudicar davant de 10 diputats.

10 diputats

En realitat, bona part del problema també prové del pes, mal entès, de la CUP a les negociacions. Junts Pel Sí ho planteja com un problema de proporcionalitat, que 10 diputats no poden imposar res a 62. “Cal escoltar-los, però no poden imposar res”, ha dit Mas. Com si Pujol no hagués aconseguit ordir la descentralització de Catalunya fent valer la seva minoria parlamentària davant dels partits estatals que la necessitaven.

Artur Mas s’ha equivocat de mig a mig, i l’únic digne que li queda és retirar-se. Després de la seva intervenció incendiària de dimarts, jo, si fos de la CUP i tingués dubtes sobre la idoneïtat del resultat de la votació sobre la investidura, se m’haurien dissipat i conclouria que la decisió va ser correcta. I en la política, entre les coses més indignes que hi ha, és no saber retirar-se a temps. Pot acabar en la irrellevància com Ibarretxe després de perdre la lehendakaritza, i seria una llàstima després de la seva -gens petita- tasca.

Salvem-los? Salvem-nos

Els socialistes ja tenen el xantatge perfecte per als independentistes: o em doneu suport o engreixaràs el feixisme, com ja ens estan acusant d’haver fet

Llegeix

Primàries i Graupera: una relació inversa del que els partits volen fer creure

Molts pensen que les primàries estan al servei d'un nou espai independentista, quan en realitat és l'espai que podria aglutinar Graupera que s'ha posat al servei d'unes primàries

Llegeix

El repte que tenim per davant

Que un pres polític es presenti a unes eleccions europees no evita la repressió, més aviat intenta dissimular tot el que s'està acatant

Llegeix
Aquest és un blog de política. Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan facin referència al tema tractat a l'article i, per tant, aportin o demanin nous punts de vista al debat. Per altres qüestions, podeu trobar-me al formulari de contacte que trobareu en aquesta web.