Mas i Junqueras: negociació i fets consumats

Última modificació: 25 de juny de 2020

Una cosa és evident: Artur Mas té la paella pel mànec. No hi haurà eleccions si ell no les convoca. Pot permetre’s posar condicions. Partint d’aquesta base, és perfectament comprensible la manca d’entusiasme d’Oriol Junqueras a la conferència de Mas del dia 25.

Si Esquerra Republicana no accepta el full de ruta de Mas, no hi haurà eleccions, Convergència i Unió buscarà el pacte amb qui calgui, inclòs el PSC, probablement podrà exhaurir la legislatura i se celebraran les autonòmiques, plebiscitàries o no, en un context al qual hom tindrà un nom molt present al cap: Podemos. Està clar que a Esquerra li convé el contrari: que les eleccions siguin com abans millor, pels volts del mes de febrer. I Mas ha posat preu a aquesta data: llista unitària. Una candidatura que suposa el salconduit cap a la salvació de CiU d’una esfondrada més que probable. Xantatge, sí. Però, al cap i a la fi, Esquerra també ha tingut CiU en xantatge permanent durant dos anys posant preu al seu suport als pressupostos i fins i tot a la seva ideologia.

El full de ruta del President està amarat del tarannà que ha mostrat fins ara cap al procés independentista: recull la seva eterna esperança que, si guanyen les forces independentistes, l’Estat algun dia haurà d’admetre que a Catalunya hi passa alguna cosa i l’acceptarà com un interlocutor vàlid per pactar la seva secessió, així com la seva obsessió per cremar etapes i pel reconeixement internacional. Així ho reflecteix el fet que proposi una legislatura breu dedicada al pacte. Amb les forces independentistes, amb l’Estat, amb la societat civil per instituïr les bases d’una constitució.

Però la proposta que Mas va presentar a la seva conferència és més aviat per un joc on tothom hi vol jugar, i Junqueras prioritza el fet que el més probable és que l’Estat espanyol segueixi ignorant Catalunya i no hi hagi ningú amb qui seure a la taula de negociació. Per això es vol estalviar divuit mesos d’impàs i fer que les plebiscitàries no només siguin un plebiscit de la independència sinó també constituents. Sense l’acord amb Madrid, actuar com a Estat des del primer dia és probablement l’única manera que la comunitat internacional ens prengui seriosament més enllà de cartes amb educades evasives.

Així, el full de ruta de Junqueras és segurament el més adient per convertir Catalunya en un Estat en l’escenari més que probable de la no cooperació de Madrid. Però per ser-ho ha de superar un escull molt important que el pla de Mas afronta segurament amb més encert: el de convertir les eleccions en un plebiscit on el ciutadà sàpiga exactament que està votant que Catalunya se secessioni d’Espanya i de quina manera es farà. Això és molt més unívoc amb una llista unitària i un sol punt al programa. Altrament són més fàcilment interpretables, perquè ningú pot obligar a cap partit a posicionar-se.

De fet, des del punt de vista teòric, el pla del President recorda força, salvant distàncies, al moment la Transició Espanyola en què les forces polítiques de la oposició franquista, des de liberals i democratacristians fins a comunistes i sindicats il·legals, es van unir en Coordinació Democràtica (l’anomenada Platajunta), que més tard va negociar amb Adolfo Suárez la Llei de Reforma Política. És aquesta lògica de pactes entre l’antic i el nou règim la que Mas sembla tenir en ment.

Però cal recordar que, a diferència de la Transició Espanyola, on els governants franquistes es dividien entre durs i tous i havien de pactar entre ells, cosa que va obrir la porta per la qual es va colar la oposició, el nucli dur del poder espanyol avui està més blindat, entre d’altres, per la legitimitat de què gaudeix el pacte constitucional encara entre molts espanyols. A més, convé no oblidar que si el franquisme es va dividir internament va ser, en gran mesura, per interessos econòmics (els canvis socioeconòmics que s’estaven produint a Espanya necessitaven traducció política), fet que no provoca les mateixes divisions avui dia. I els polítics d’ara no són els d’aleshores.

L’agenda independentista, per tant, haurà de ser, amb tota probabilitat, un compendi de les propostes de Mas, Junqueras, i també de les CUP. Caldrà trobar aquella fórmula de la qual parlava el President a la conferència. Haurà de ser una proposta unívocament independentista, sense segones lectures, que contempli la gairebé total seguretat que el Govern espanyol no acceptarà la oposició com a interlocutor (cosa que Suárez sí va fer amb la oposició franquista), que condueixi a un poder constituït plural, que doni cabuda a totes les sensibilitats polítiques al debat constitucional i que, mentrestant, permeti governar un país, entre d’altres, amb un 19% d’atur, un 23% de pobresa infantil i que encapçala l’índex d’execucions hipotecàries a l’Estat espanyol. És resolent aquesta complicada equació que els nostres polítics demostraran estar a l’alçada del moment històric que vivim.