Minimalisme democràtic
Última modificació: 24 de juny de 2020
La iniciativa “Rodea el Congreso” els recordava a un cop d’estat. Els membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca donen suport a grups proetarres. La policia només apallissa perroflautes. L’escrache és antidemocràtic. Fer una pregunta als ciutadans de Catalunya sobre com volen que sigui el seu sistema de govern és il·legal. Tot és subversió, il·legalitat i terrorisme menys introduir un vot a una urna un cop cada quatre anys, i això sempre i quan sigui a un partit de bé, ben relacionat, amb seu al centre i que parli castellà. Això és la democràcia, una jornada de portes obertes de 8 del matí a 8 del vespre que se celebra un cop cada quatre anys.
Aquí s’estila el menos es más, una democràcia minimalista i desposseïda d’elements sobrants com ara governants que responen les preguntes que fan els periodistes, policia que va identificada a les manifestacions i no dispara pilotes de goma a la cara dels manifestants, respecte a la competència política, alternatives reals d’oposició al programa electoral del partit al govern i que són debatudes i no tombades a l’acte, governants que rendeixen comptes de les seves actuacions posant el càrrec a disposició de la ciutadania quan cometen errors, tribunals suprems i tribunals constitucionals que vetllen per la transparència política, llistes electorals que permeten triar els representants que el votant consideri adients i destriar els que no (en comptes d’empassar-se en bloc un còctel d’individus on s’hi barregen imputats, ineptes certificats i amb denominació d’origen, gent que no coneix ni sa mare o personatges rescatats d’una dimensió espai-temporal que tots crèiem superada), ciutadans que saben en què es gasten els seus diners, un sistema judicial que condemna els corruptes (això es comprova comptant els defraudadors que hi ha a la garjola), i polítics que, en definitiva, si no milloren les condicions de vida dels ciutadans, com a mínim no les empitjoren.
El sistema polític espanyol es cenyeix a allò primordial i indispensable: celebrar eleccions recurrents, competitives i netes, amb sufragi universal, on hi hagi més d’un partit que faci oposició al govern i uns mitjans de comunicació alternatius als del poder, i el compliment d’aquests requisits de mínims és discutible. La organització Freedom House anomena els països que reuneixen aquestes característiques “països lliures”. I aquí els polítics volen que ens conformem amb això, com anys enrere volien contentar-nos amb “tenir pau”. La qualitat democràtica és quelcom accessori. Així, existeixen països amb un sistema polític barroc i recarregat, com ara els països escandinaus, Alemanya, Irlanda, Regne Unit, Suïssa, Dinamarca, Àustria o Nova Zelanda. Uns horteres, vaja. D’altres, ens guanyen en simplicitat, però no per gaire, com ara Marroc, Mèxic, Rússia o Afganistan. Si continuem com fins ara, potser aviat hi podrem competir en igualtat de condicions, sense importar-nos que països com Brasil, Bulgària, Romania, Uruguai, Xile o Perú ens passin al davant.
Suposo que encara voldran que estiguem contents essent el país que se situa en el lloc 85 en una llista de 104 en índex de millora de la qualitat democràtica entre el 2007 i el 2012 (font: Freedom House), perquè això ens indica que anem pel bon camí, pel camí de la cerca a allò essencial, on són necessàries ben poques coses per viure. Per respirar, vull dir.