Mor assassinat a Fuencarral un programa de joves cantants

Última modificació: 24 de juny de 2020

A OT li queden dos telediaris. En concret, els dos d’avui diumenge, el del migdia i el del vespre. Telecinco dona la nota i els pobres participants deixen de donar-la: els ratolinets, en termes monegalians, han après que més cruel que aquell Risto Mejide que tant criticaven (per molt que sobreactuava) és el públic, que ja els ha començat a oblidar abans de la gala final; que no hi ha cosa més efímera que la fama, i que a les caixes dels supermercats, com a OT, també hi ha el millor de cada karaoke de barri. Telecinco ha ferit de mort el seu propi programa. L’homicidi haurà estat involuntari, òbviament, fruit del desencert i la poca traça de la productora en general i del director de càsting en particular (incloent l’il·luminat que va decidir que Pilar Rubio era adient per presentar el programa).

Com ha dit Risto Mejide, jo també veig en el tancament d’aquest programa algun tipus de justícia divina. La nit de dimarts, dia al qual es va conèixer la notícia, vaig dormir especialment bé. En els meus millors somnis, Telecinco contractava per a Gran Hermano el mateix francotirador: potser el mateix Risto, que fusilava la meitat de la població espanyola per enfonsar l’audiència del programa. Perquè posar a Pilar Rubio a presentar el show no seria prou garantia de fracàs del programa, em penso. Totes les precaucions són poques.

Sé que el tancament d’aquest tipus de realities deixa pel camí moltes joguines trencades (terme tan odiós com explotat aquests dies per referir-se a aquests pobres desgraciats). Però han estat ells els que han triat que sigui Telecinco, i no el cap de secció del Bershka, l’amo del forn de pa o el l’encarregat de la fàbrica, qui els ensenyi n’és, de dura, la vida. No em fan cap pena. Pena m’ha fet avui un repartidor de pizzes que quasi té un accident en una cruïlla per arribar a temps a entregar una pizza i no perdre diners del miserable sou que guanya.

Potser aquestes ànimes càndides pensaven que a la tele s’hi regalen coses. Promoció, per exemple. Potser s’imaginaven que aprendrien a cantar, o que fins i tot se’ls obririen portes. Les de casa seva sí, segurament. Però la resta estan reservades a quatre que van tenir sort i que van jugar amb el factor novetat del moment: Bisbal, Bustamante, Chenoa, Soraya, la Rosa de España, i, sent molt generosos, la Beth, Manu Carrasco o la Núria Fergó. Si no es van parar a pensar què fan avui les desenes i desenes d’anteriors participants (i no només els que van quedar últims a totes les edicions, sinó els primers) a part de cantar a la dutxa, i això si els drets que han cedit a la productora els ho permeten, és que tenien moltes ganes de patir i poques ganes de treballar. A aquesta conclusió hi podrien haver arribat fàcilment abans de (no) llegir la lletra petita del contracte.

Per sort o per desgràcia, en el meu somni els nens de la Mercedes Milà tenien un futur semblant, amb l’agreujant que els participants ni tant sols s’han de preocupar per intentar cantar, sinó que ofereixen tocaments i converses de mal gust per pagar un suposat futur assegurat. Igual que a la Pilar Rubio, jo també enviaria a la Mercedes Milà a una illa dels famosos sense càmeres, però abans donaria a Gran Hermano la clausura que es mereix: faria un programa especial de primera, amb convidats de totes les edicions, amb la Milà disfressada de Demis Roussos presentant la gal·la en Klingon, i amb la col·laboració d’Ángeles González Sinde com a convidada especial, disfressada d’ella mateixa, entonant un emotiu discurs sobre l’aportació d’aquell programa a la cultura espanyola. El toc final el constituiria una apagada de càmeres a la casa a la manera de El Show de Truman: un senzill negre a la pantalla, que relegaria els participants a simples mortals, objecte d’atur o, si tenen sort, de treballs manuals.

O millor encara: seguiria el mateix procediment, al peu de la lletra, que el del tancament d’OT, segons el qual els concursants van ser els últims a assabentar-se que un autobús (que acabaran pagant ells) els esperarà a la porta de l’acadèmia avui diumenge, per deixar-los a la oficina de l’INEM més propera: apagaria les càmeres de la casa a traició, sense previ avís, i condemnaria a aquests éssers que l’únic que han après és quan i com magrejar-se perquè altres éssers tinguin tema de conversa a la perruqueria o (tristament) a classe, a la mala passada de fer el paripé, de magrejar-se i escridassar-se, a la intimitat. Se me enamora el alma només en pensar-ho.