Nacions… unides? L’ONU, un organisme emmanillat

Última modificació: 24 de juny de 2020

La inconsistència de la posició de la Organització de les Nacions Unides respecte de la guerra civil a Síria associa aquesta organització, una vegada més, amb la paraula fracàs. Fins el moment, amb més de 100.000 morts (dels quals 40.000 civils) i gairebé 2 milions de refugiats (dels quals un milió són nens, segons ACNUR i UNICEF), la declaració de “greu preocupació” pel conflicte sirià i la investigació amb cinc dies de retard del presumpte atac químic denunciat pels rebels han estat les accions més rellevants que ha emprès una organització que té com a objectiu principal preservar la pau i la relació amistosa entre els estats.

Algú esperava alguna cosa més de l’ONU? Sembla que no. Tuits com “La ONU reacciona y admite que Siria es una palabra de cinco letras” (@ToniGarciaRamon) o “¿Que son ustedes de la ONU? ¿Que vienen a investigar si gaseamos a la población? Pasen, pasen, por favor pasen”(@gemmaherrero) evidencien que l’ONU col·lecciona un repertori massa llarg de fracassos com perquè la ciutadania li doni un vot de confiança.

Segurament el record que tothom té més present és el més recent: el de la invasió dels Estats Units a l’Iraq, ignorant la resolució en contra de les Nacions Unides. Però hi ha molts altres desastres en què l’ONU ha estat incapaç d’actuar, o ho ha fet tard i malament. El genocidi de Ruanda ha estat el més catastròfic: els hutus van massacrar prop d’un milió de tutsis (un 20% de la població) mentre les forces de pau de l’ONU eren al país per preservar la seguretat i donar ajut humanitari. Un altre cas flagrant va ser el del genocidi de Cambodja: les Nacions Unides no només no van fer res per impedir l’assassinat de dos milions de persones (més del 30% de la població) entre el 1975 i el 1979 de la mà dels Khmers rojos, sinó que fins el 1994 els van considerar el govern legítim de Cambodja durant aquell període, perquè el règim que el va succeir tenia el suport de del Vietnam comunista, que va ser qui els va derrocar i va posar fi a la massacre. L’ONU també va fracassar en la seva missió a la guerra de Bòsnia. El 1993, els soldats serbis van entrar al campament de refugiats de Potocari (Srebrenica), custodiat pels cascos blaus, i van violar dones i assassinar més de de 7800 bosnians. I la llista continua: el conflicte de Darfur, la guerra civil de Sri Lanka i de Somàlia…

Mentre que l’ONU ha estat incapaç d’arribar a un sol acord sobre les violacions massives dels drets humans a la Xina, Rússia, Corea del Nord, Aràbia Saudita, Cuba, Síria o Zimbabwe, dedica bona part de l’agenda de debat al conflicte entre Israel i Palestina, amb 21 resolucions emeses entre l’Assemblea i el Consell de Seguretat des que l’ONU va dividir Palestina en dos estats el 1947. Tot això, malgrat que el 2007 el president del Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides, Doru Romulus Costea, va declarar que aquest consell havia fracassat en el tractament d’aquest conflicte. Fins i tot si assumim que l’èxit de les Nacions Unides no s’hauria de mesurar només per la seva capacitat de posar fi totes les guerres i tenim en compte que han tingut èxit en la negociació i mediació d’algunes solucions pacífiques a conflictes internacionals, hem de tenir present que moltes d’aquestes intervencions no serien necessàries si els estats membres no actuessin pel seu compte en matèria de seguretat i defensa, com va passar amb la contenció de Saddam Hussein i el comunisme en actuacions preventives de l’ONU que s’han considerat un èxit a Kuwait i Corea del Sud.

A més, encara queden per resoldre altres episodis molt tèrbols en el si de la organització, com ara l’escàndol de l’abús de menors per part de les forces de pau la dècada dels noranta. Els informes de Bòsnia, Kosovo, Cambodja, Haití i Moçambic van reflectir un augment de la prostitució infantil a les zones on els cascos blaus tenien missions de pau que mai es van arribar a investigar.

A banda de les seves dificultats per complir els objectius de preservar la pau i la seguretat mundial, les Nacions Unides també s’han mostrat ineficients en altres matèries. El terrorisme n’és una, contra la qual no han actuat més enllà de la condemna. De fet, l’ONU ni tan sols té una definició de què és terrorisme (això implicaria, potser, reconèixer que els governs d’alguns països són terroristes) ni té plans de fer-ho a curt termini. El segueixen la proliferació nuclear, el comerç d’armes i el canvi climàtic, matèries en què els països, especialment els més rics, continuen considerant que poden gestionar més bé els seus interessos amb mesures unilaterals. Els països menys poderosos, de la seva banda, acusen les institucions multilaterals com el Consell de Seguretat de l’ONU de respondre als interessos dels estats i de les economies riques, i d’infrarepresentar els països en desenvolupament.

De fet, la Organització de les Nacions Unides compta amb defectes intrínsecs d’altres institucions com l’Organització Mundial del comerç i el Fons Monetari Internacional (institucions que paguem entre tots): representativitat poc democràtica, ineficiència en el procés de presa de decisions i absència de mecanismes de rendició de comptes. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides el formen 15 països, dels quals 5 són membres permanents (Estats Units, França, Regne Unit, la Xina i Rússia), que tenen dret de veto sobre la resta. Més de 70 països membres de l’ONU no ho són del Consell de Seguretat, i només hi poden participar, sense dret a vot, quan el consell considera que els interessos del país en qüestió es veuen afectats en una deliberació.

Els 5 membres permanents lliguen de mans i peus el consell. Un sol vot en contra d’un d’aquests països pot tombar una resolució. Això és el que va passar el juliol del 2012 quan el Consell va proposar portar Bashar al-Assad davant del Tribunal Penal Internacional per prevenir un genocidi a Síria i la Xina i Rússia, aliats del règim de Damasc, van vetar la intervenció. Així, doncs, en cas que el president sirià acabi compareixent davant la cort internacional per una massacre que s’hauria pogut evitar, serà d’aquí a molts anys, com va passar amb Slobodan Milošević, quan ja no sigui aliat de ningú i, potser, prou vell per no anar a la presó.

Les deficiències de l’ONU no deixen d’evidenciar una falta de confiança en el multilateralisme a nivell mundial, que té com a missió evitar els acords bilaterals discriminatoris que perpetuïn la influència dels països més poderosos sobre els dèbils i, en general, el conflicte internacional. Mentre els governs no creguin en les virtuts de les institucions multilaterals i facin servir altres maneres, mecanismes i organitzacions per a gestionar la governança global, els organismes com l’ONU, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i la Organització Mundial del Comerç estan destinats al fracàs. Però això significa haver de dur a terme una reforma integral d’aquestes institucions, democratitzar els processos de presa de decisions, cedint així bona part de la seva sobirania a una organització supranacional, i la majoria d’estats, començant pels Estats Units, no estan per la qüestió de transferir i compartir amb altres països competències de hard law, és a dir, polítiques, estàndards i legislació d’obligat compliment, especialment en matèria econòmica i de defensa.

Perquè aquests tipus d’aliances siguin efectives a l’hora de garantir el compliment dels drets de la ciutadania global (tant pel que fa a la seguretat, l’educació, la convergència econòmica, els drets laborals, etc.), han d’aprovar-se instruments d’avaluació i compliment que evolucionin des de l’exigència política a l’exigènci
a jurídica, és a dir, d’una normació de baixa intensitat, que inclogui fòrums de països per discutir aquests compromisos i col·laboració entre aquests, organitzacions i cimeres internacionals, a propostes de hard law, que observin, desenvolupin i facin complir els drets humans de forma obligatòria i sancionin penalment qui no ho faci.