No és Musk, ets tu, som nosaltres

Última modificació: 12 de gener de 2025

Ahir vaig llegir, la mateixa tarda, dos posts a X que em van fer veure fins a quin punt el discurs dels mitjans tradicionals s’ha uniformitzat, fins i tot quan pretenen ser crítics amb alguna cosa. En un, TV3 oferia una “anàlisi” sobre el que pot haver conduït a l’auge de l’extrema dreta. En l’altre, una columna de VilaWeb, l’Ot Bou explorava com la idiotització programada de les xarxes socials estaria portant al col·lapse de les democràcies.

Em resulta especialment significatiu que tant un mitjà tradicional que encarna el poder en ell mateix, la televisió pública de Catalunya, com un altre de digital que s’esforça per projectar un discurs alternatiu i independent, coincideixin en el fons: la idea que vivim en un món on uns actors poderosos (siguin ‘senyors feudals d’internet’ o Musk específicament) han orquestrat una “via d’infecció del sentit comú” per manipular la població a través de les xarxes socials. Tot plegat, emmarcat en mesos en què gran part de l’ecosistema mediàtic i polític s’ha abocat a una campanya contra X, com si la plataforma fos la causa i no el símptoma d’una conjuntura.

El problema que veig a aquesta anàlisi és múltiple.

Ignorar els errors estructurals, que són el veritable problema

Primer, i més greu, ignora els errors estructurals que han erosionat la confiança ciutadana. I tampoc parlo d’errors que poden semblar remots, tot i que han marcat profundament la nostra societat, com ara els rescats bancaris del 2008 executats sense cap debat real, les limitacions de drets durant la pandèmia sense mecanismes de control (fa escasses hores Mark Zuckerberg va explicar al programa de Joe Rogan que el govern Biden el va pressionar per treure memes sobre el Covid-19 a Facebook), el veto als mitjans russos per part de la UE -independentment del que es pensi sobre la seva propaganda- que va establir un precedent inquietant sobre la capacitat dels governs per decidir unilateralment quina informació poden consumir els ciutadans. Parlo de fets que encara passen avui: cap mitjà ofereix l’enfocament correcte al que està passant a la lliga de futbol espanyola contra el Barça, pel fet de ser una institució clau en la construcció nacional, les institucions continuen en fallida en la gestió de les conseqüències de la DANA al País Valencià, després que en el dia del temporal els ciutadans van haver de recórrer a ciutadans no només per treure el fang de casa seva davant de la indiferència i ineptitud de l’Estat sinó també per informar-se, a través de X.

Això, per no parlar d’escàndols gravíssims que s’han ventilat amb quatre titulars, com els suborns de Qatar a eurodiputats, la gestió opaca dels fons Next Generation, o el cas dels contractes de les mascaretes durant la pandèmia. O, específicament a Catalunya, l’adscripció de cada mitjà a les tesis d’un o altre partit polític i la normalització de l’autocensura, quan no directament la censura. O de les revelacions de Snowden o el cas Pegasus, que demostren com la tecnologia, que es podria utilitzar més que mai dotar de legitimitat extra als governs, a través de més vies de participació, es fa servir més per vigilar que per empoderar els ciutadans.

Són errors que s’acumulen i es retroalimenten, cosa que demostra que el problema no és dels governs, específicament: és de l’oposició i dels mitjans, és a dir, dels mecanismes de control democràtic que els haurien de fer funcionar quan fallen. I això crea una bretxa cada cop més profunda entre les institucions i una ciutadania que busca alternatives per informar-se i organitzar-se.

Ignora els errors estructurals que han erosionat la confiança ciutadana (…) encara avui les institucions continuen en fallida en la gestió de les conseqüències de la DANA al País Valencià.

Absència d’autocrítica

El segon problema que hi veig és que ningú -ningú- no fa la més mínima autocrítica real. El poder es limita a repetir la fórmula buida que ‘hi ha hagut errors’, que, sense cap mena de concreció, és exactament el mateix que no dir res: és un “reconeixement” que, per la seva vaguetat calculada, acaba sent una forma més de defugir responsabilitats. Ningú parla de tenir periodistes al carrer, de fer entrevistes on es re-pregunti, de no emetre mai imatges editades pels partits ni anar a rodes de premsa sense preguntes, d’acabar amb el clickbait, de renunciar a la publicitat institucional i les subvencions, de pagar dignament els periodistes, entre d’altres mesures òbvies que ningú gosa implementar per la seva mateixa naturalesa depenent del poder. Per això el periodisme queda fraccionat en freelances i petits grups que s’obren un Substack o un Patreon per fer petites investigacions (el més trist és que sovint no cal ser Sherlock Holmes, només rascar una mica al mateix DOGC), cosa totalment contrària a pretendre mantenir l’hegemonia del relat. Per això la bunquerització és cada cop major, per mantenir els nínxols lleials. I els ciutadans, exigim aquest canvi amb prou contundència, o ens conformem amb lamentar-nos a les xarxes socials i en privat? En té la culpa, d’això, X i Elon Musk?

Són errors que s’acumulen i es retroalimenten, cosa que demostra que el problema no és dels governs, específicament: és de l’oposició i dels mitjans, és a dir, dels mecanismes de control democràtic que els haurien de fer funcionar quan fallen.

Deixar els mecanismes de control democràtics i el debat públic a la inèrcia ha tingut conseqüències evidents: ha permès que Elon Musk, tranquil·lament, pugui exercir de “cap de l’oposició” i de líder mundial de la informació a tot arreu (al Regne Unit, al Canadà, a França). És cert que concentrar tota alternativa al sistema en una sola plataforma privada com X és problemàtic, perquè Musk no té cap responsabilitat política real i per tant cap obligació de donar explicacions: quan pren decisions sobre X, simplement està exercint els seus drets com a propietari. Però respondre a aquests reptes amb menys democràcia i no més és encara més perillós, perquè són els estats, i no una empresa, per gran que sigui, o un sol individu, per ric que sigui, els que justifiquen la seva existència en el contracte social que els exigeix retre comptes per protegir els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans.

La fal·làcia de la conspiració perfecta

Aquí emergeix el tercer problema que veig en el diagnòstic oficial i oficiós sobre aquesta eventual deriva autoritària i el paper que hi tenen les xarxes socials: pressuposa l’existència d’una mà negra omnipotent capaç d’alinear tots els factors necessaris per a una conspiració perfecta, cosa que la història suggereix altament improbable, per justificar els errors i la manca d’autocrítica. Els sistemes complexos com les societats evolucionen per la interacció de múltiples factors independents, cadascun amb els seus propis interessos sovint contradictoris. Fins i tot les conspiracions històriques més documentades, com el Watergate, van resultar ser molt més limitades i desorganitzades del que semblaven inicialment. Això és així perquè el poder té límits autoimposats: necessita mantenir legitimitat, depèn d’altres actors (inversors, legisladors, empleats, usuaris) i ha de gestionar constantment contradiccions internes. Per exemple, Musk mateix ha de fer equilibris entre ser disruptiu i mantenir X com a plataforma econòmicament viable; si actua de forma massa arbitrària, pot espantar anunciants i usuaris, provocar noves regulacions que li compliquin la vida o generar una resistència organitzada. La idea d’una conspiració global no només ignora aquestes dinàmiques complexes i l’autonomia real dels diferents actors, sinó que també passa per alt com accions massa extremes sovint provoquen reaccions que acaben limitant el seu abast. Fins i tot els règims autoritaris més poderosos de la història han demostrat tenir limitacions significatives en el seu control.

El poder es limita a repetir la fórmula buida que ‘hi ha hagut errors’, que, sense cap mena de concreció, és exactament el mateix que no dir res: és un ‘reconeixement’ que, per la seva vaguetat calculada, acaba sent una forma més de defugir responsabilitats.

Menystenir els usuaris

El quart problema que veig a l’anàlisi que comentava és que considera que els usuaris són incapaços de discernir la realitat, una suposada ‘idiotització’ que curiosament només hauria començat quan van deixar de fer cas als mitjans tradicionals, cosa que en essència és una valoració força classista com la que va fer Hillary Clinton sobre els votants de Donald Trump quan s’hi va referir com a “basket of deplorables”, que al final té l’efecte contrari al que es diu perseguir, perquè afegeix més llenya al foc. A més, aquest menysteniment de la intel·ligència de la gent ve de molt abans d’X i dels partits d’ultradreta, que no han emergit per mèrits propis sinó perquè s’han trobat amb una autopista lliure de cinc carrils: sempre s’ha transmès des del poder polític, econòmic i mediàtic el missatge subjacent que si un no s’alinia amb les seves tesis és ingenu, poc intel·ligent o un populista que no accepta la complexitat del sistema.

En realitat, però, els usuaris de xarxes i la gent en general són més racionals del que volen fer-nos creure, i excepte certs sectors molt localitzats que són els que comparteixen i potser es creuen les fake news, perfils amb trajectòria verificable, per bé que puguin tenir biaix i ideològic conegut, demostren diàriament capacitat crítica, contrasten informació i rarament comparteixen notícies falses. Entendre aquest comportament com un virus que infecta tots els usuaris és precisament preparar el terreny per a un determinisme interessat que veig com a cinquè problema.

Fins i tot els règims autoritaris més poderosos de la història han demostrat tenir limitacions significatives en el seu control.

Fatalisme interessat per manca d’alternatives

El cinquè problema que hi veig, a aquesta argumentació, és que cau en un fatalisme que, justificat per aquesta suposada conspiració, acaba suggerint implícitament que no hi ha alternativa més enllà d’alinear-se amb l’statu quo per evitar un mal més gran. És una narrativa que, mentre critica la instrumentalització de la democràcia per part d’altres actors, acaba utilitzant la mateixa tàctica: fer servir la por al caos per justificar la preservació de l’ordre establert, davant d’una manca d’alternatives. I aquestes alternatives existeixen, no cal descobrir la fórmula de la Coca-Cola.

Els usuaris de xarxes i la gent en general són més racionals del que volen fer-nos creure (…) perfils amb trajectòria verificable, per bé que puguin tenir biaix i ideològic conegut, demostren diàriament capacitat crítica, contrasten informació i rarament comparteixen notícies falses.

La crisi institucional que vivim no requereix els canvis abstractes que sempre se sobreentenen com a resposta a una suposada trama ben orquestrada. Són, en essència, força simples. Perquè encara hi ha un elevat percentatge de ciutadans que aplaudeixen quan un mitjà fa bé la seva feina, quan un polític respon preguntes incòmodes, quan una institució reconeix errors i proposa canvis concrets. No cal, doncs, partir de zero ni fer grans revolucions: n’hi hauria prou amb aprofitar aquesta predisposició ciutadana que encara hi és per començar a fer la feina que s’espera que facin. No correspon a Musk treballar en aquesta direcció, ni és intel·ligent des del punt de vista democràtic respondre al seu poder amb narratives apocalíptiques que només serveixen per justificar més control i menys pluralisme. Perquè en el moment que les democràcies, per defensar-se, abandonen els principis que les defineixen i adopten els defectes del que critiquen, les persones acabaran optant per qui, almenys, no pretén dissimular els seus interessos.