“Non MCMLXXVIII Plus Ultra”
Última modificació: 24 de juny de 2020
La política neix com un instrument per gestionar el desacord i les desigualtats originades en el fet que no tots els membres d’una comunitat gaudeixen de les mateixes oportunitats per a accedir als recursos bàsics que faciliten el desenvolupament de les seves capacitats personals. Per gestionar els conflictes que generen les desigualtats la política fa ús, quan convé, de l’obligació (legislació) i de la coacció (força).
La percepció d’aquestes desigualtats i la necessitat de gestionar-les des de la política no ha estat la mateixa al llarg de la història, sinó que han evolucionat amb l’evolució de les condicions científiques, econòmiques, tècniques o culturals. Algunes situacions que avui generen conflictes i, per tant, es gestionen mitjançant la política, no ho han estat en el passat i viceversa. Fins fa un segle, les condicions de treball dels assalariats o l’estatus subordinat de la dona en moltes dimensions de la vida social havien estat oficialment considerades un assumpte “privat” que no s’havia de tractar des de la política. Però quan la ciutadania va prendre consciència de la desigualtat i es va mobilitzar per trobar-hi una solució, es van adoptar mesures vinculants per garantir la cohesió social. En aquell moment, els qui gaudien de les situacions més avantatjoses van lluitar per intentar assegurar-les per no perdre el seu estatus privilegiat. Així, avui dia, la necessitat de regular políticament les condicions de treball o la igualtat de la dona es percep, en general, com inqüestionable.
Els vells i els nous conflictes es polititzen o es despolititzen, doncs, en funció dels canvis socials i de les mateixes estratègies dels actors segons considerin que aquesta intervenció política els afavoreix o els perjudica. A mesura que aquests conflictes es sotmeten a regulació per part de la política, es desenvolupen lleis i constitucions que contenen les normes que posen els límits, i s’aplica la coacció en cas que no es respectin. Al contrari, quan es despolititzen, com ha passat amb la infidelitat o l’ús d’una determinada llengua en l’àmbit públic després del franquisme, es deroguen les normes que les sotmetien a control polític mitjançant l’acord voluntari entre les parts. Quan un col·lectiu accepta voluntàriament els límits que el poder imposa perquè els considera justos i no cal recórrer directament a la coacció per fer-los complir, es diu que són legítims.
Ens trobem en un episodi de canvi. Bona part dels catalans ja no accepta de forma voluntària els límits que el poder imposa. El marc polític espanyol no s’acomoda a l’evolució dels seus valors socials. Donat que la classe política amb majoria a les Corts Espanyoles durant anys ha evitat revisar la regulació del conflicte, s’ha produït un distanciament cada vegada major entre allò que la llei exigeix i allò que és acceptable (legítim). Mentre que fa uns anys els catalans podien arribar a considerar legítima una millora del sistema de finançament, actualment el que els sembla més just d’acord amb la magnitud de la desigualtat que perceben és tenir un estat propi. A la part contrària aquestes demandes li semblen un salt inacceptable, i es limita a mentenir l’ordre social basant-se exclusivament en la coacció, un mètode que no constitueix un fonament sòlid per a garantir la continuïtat d’una comunitat i pot abocar-la a la frustració, conflictivitat social i al caos.
La celebració de la consulta per la independència és una solució al conflicte que pot no ser legal perquè no està regulada (encara que no hi ha acord sobre si ho és o no), però sí que és legítima perquè una gran majoria dels catalans la consideren justa i acceptable. I el procediment per modificar l’àmbit polític per celebrar-la i, si el resultat és favorable, assolir la independència, no està essent gaire diferent, en el fons, del que ha caracteritzat altres conflictes com el dret de vot a les dones o la despenalització de la infidelitat matrimonial. De fet, ja es troba en una de les seves últimes etapes: bona part dels catalans ha pres consciència de la desigualtat, ha expressat les seves demandes, està mobilitzant suports i ha traslladat el conflicte a l’escenari públic amb l’objectiu d’exigir que s’adoptin decisions vinculants.