OPINIÓ: Estem sols
Última modificació: 24 de juny de 2020
Un cop més, les paraules d’un alt mandatari europeu, en aquest cas la Comissària Europea de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania Viviane Reding, posen en evidència la fantasia d’un referèndum salvaguardat per una Europa garant dels drets democràtics. La Unió Europea no vol consulta i no farà res per afavorir que se celebri. Traguem-nos-ho del cap. Estalviem-nos l’anàlisi semiòtica i l’espeleologia.
Europa no té un discurs unitari ni coordinat en matèria de política exterior, però és tan amiga de la normalitat i la moderació com qualsevol dels estats que la formen. No ens ha d’estranyar que els seus representants no es moguin ni una coma del que diuen els tractats i els governs als quals deuen el càrrec a través del Consell de la Unió Europea. Entre aquests governs hi ha l’espanyol (i el britànic, i el belga, que també han de bregar amb reivindicacions independentistes a casa seva). Els comissaris defensaran les virtuts del diàleg i intentaran evitar un trencament amb tant fervor com qualsevol panegirista de la tercera via. Hi ha molt en joc. Que Espanya pugui pagar el seu deute al Banc Central Europeu, per exemple. I aquest fet, sense Catalunya, resulta impensable.
El problema, doncs, no és la consulta, sinó el seu resultat. Perquè a diferència del cas escocès, a Catalunya la victòria del “sí” és força probable. I, malgrat que els tractats no són intocables, com ha dit la mateixa Reding, l’esforç diplomàtic que s’esdevindria després no ve de gust a ningú. El procés decisori per afrontar una qüestió com aquesta és massa complex. A priori la Unió Europea no té, doncs, incentius per posar ni un totxo a la construcció de la consulta, té l’esperança que no es faci. I per això probablement no mourà fitxa fins que no tingui més remei. I això serà quan sigui evident el suport a la independència, ja sigui amb el vot majoritari al “sí” al referèndum o amb un suport majoritari a l’estat independent en unes eleccions plebiscitàries. No abans.
En un context de creixent descrèdit del projecte europeu, la Comissió probablement s’estigui equivocant d’estratègia. Europa necessita ara més que mai ser vista com un projecte de futur amb fonaments democràtics sòlids, especialment en un context de creixent euroescepticisme. Quan decideixi actuar podria ser que els catalans hagin descobert que hi ha vida més enllà de la UE, i això podria desencadenar el principi del fi del procés d’integració europea.
Amb tot, les reaccions al previsible discurs de Reding (i fa una setmana al de José Manuel Durão Barroso) i la supeditació del vot afirmatiu al referèndum al fet de continuar a Europa posen de manifest les eternes contradiccions de la mentalitat política catalana. Que els independentistes mirem amb lupa cada paraula per trobar qualsevol petit indici que ens faci sentir que no estem sols revela que sí, que volem votar, però que seguim necessitant fer extensiva la responsabilitat del nostre vot a algú altre que no siguem nosaltres mateixos. Malaguanyat independentisme, voler dependre d’Europa per deixar de dependre d’Espanya.
Ser independents significa estar disposats a partir de la tabula rasa. Estarem sols a la intempèrie política, cara a cara amb els nostres reptes de futur i els nostres fantasmes, les nostres llums i les nostres foscors. Ningú no ens regalarà res. Estem disposats a fer aquest esforç? Si aconseguim superar la por a estar sols, aquesta tabula rasa ens permetrà crear un país des de zero, on puguem decidir-ho tot, des del nostre model d’estat a les nostres relacions amb Espanya i la Unió Europea, amb els mínims condicionants externs possible. Però arribar-hi hem de tenir clar, no tant que el que volem sigui possible, sinó, com deia Václav Havel, últim president de Txecoslovàquia i primer de la República Txeca, que tingui sentit.