OPINIÓ: La Societat Civil Catalana com a símptoma

Última modificació: 24 de juny de 2020

L’aparició de l’associació Societat Civil Catalana és un indicador de la desesperació de l’unionisme en un moment simptomàtic. Les enquestes revelen que l’independentisme no recula i que la meitat dels espanyols ja tenen coll avall que el 9 de novembre hi haurà consulta, i la ja llegendària tercera via ja fa temps que es passeja nua. Ni el PP la vol ni el PSOE se la creu.

Davant l’amenaça independentista i la manca d’alternativa federal, l’unionisme més desacomplexat es fa cada vegada més fort a Madrid, patrocinat per la gran majoria de mitjans de comunicació. Ho demostra l’espectacular cobertura mediàtica que està tenint l’aparició d’una associació que, en la seva voluntat d’assolir una transversalitat homologable a la de l’Assemblea Nacional Catalana, aglutina sensibilitats polítiques que van des del federalisme de Joaquim Coll al carlisme de “Som a temps”, supervivents de les successives escissions de les comunions tradicionalistes que van donar suport al cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 mitjançant el seu braç armat, els requetès. Mitjans com El Mundo, El País, Crónica Global, Antena 3, TV1, i també La Vanguardia, El Periódico i TV3 entre d’altres, s’han fet ressò de la humil presentació del manifest d’aquesta associació al Col·legi de Periodistes de Catalunya i que, de moment, compta amb unes 5.000 signatures que poden provenir de tot l’Estat espanyol.

Societat Civil Catalana (SCC) es perfila, en paraules d’un dels seus fundadors, Joaquim Coll, com una iniciativa per fer front a l’independentisme en general i a l’Assemblea Nacional Catalana. I ho fa apel·lant un discurs clarament nacionalista, que queda palès amb la mobilització que proposa per l’11 de setembre a Tarragona per ser la “capital sentimental” de l’hispanisme romà i amb la seva vinculació al col·lectiu “Som a temps”, que defensa “un discurs clar, identitari, catalanista i hispanista, arrelat al nostre ésser més nostrat”.

La creació de la SCC és una bona notícia. Ho és perquè l’unionisme sembla començar a assumir el que per molts ja fa molt de temps que és obvi: a Catalunya i Espanya no s’està lliurant una batalla legal, sinó de legitimitats. El nacionalisme espanyol ara busca ser reconegut i legitimat per plantar cara a l’adversari en igualtat de condicions, perquè en un moment en què l’estat ja no és garant del seu poder i part dels seus ciutadans se senten alliberats de les seves obligacions d’obeir, venç el que és capaç d’imposar-se a la voluntat de l’altre.

També és una bona notícia perquè poc a poc està posant fi a la quimera dels benpensants que prefereixen fer veure que aquesta batalla es pot lliurar sense adscripció a cap bàndol. I és que, com qualsevol conflicte polític, l’independentisme català es caracteritza pel fet que un col·lectiu que se sent agreujat per una situació concreta es mobilitza per canviar-la fent ús de tots els mitjans que té a l’abast, mentre que els que consideren que aquesta situació els beneficia o els convé lluiten per preservar-la o per assegurar que els canvis que es produeixin siguin mínims. I això implica identificar-se amb una de les parts, adscriure-s’hi i plantar cara a l’altra. El mateix Joaquim Coll va utilitzar aquestes darreres paraules ahir diumenge a una entrevista al programa Via Lliure de RAC1.

És cert que en aquesta batalla pacífica a la qual els unionistes semblen voler sumar-se amb la creació de la SCC, els partidaris de mantenir Catalunya a Espanya parteixen d’un avantatge clar. Entre d’altres, tenim la certesa que els seus objectius coincideixen amb els de la majoria parlamentària al congrés i que els grans mitjans de comunicació estatals els apadrinaran en la seva aventura. A més, encara ens resta per conèixer la manera en que es finançarà i si està clarament vinculada o no amb forces polítiques com ara el Partit Popular, el Partit Socialista o Ciutadans, o fins i tot amb els poders de l’Estat. Però això és una constant a la història, des de la lluita obrera a les reivindicacions del dret de vot a les dones o a les minories racials: cada bàndol mobilitza els seus suports i treu profit de tots els recursos que té. No cal que recordi aquí el potencial que té l’independentisme i el que ha aconseguit fins ara. Es tracta de no aturar-se i no perdre el nord. I que guanyi el millor.