Tots els partits estarien disposats a arriscar-se a un nou repartiment de cartes: tots tenen raons per pensar que els poden ser més favorables.
Última modificació: 25 de juny de 2020
La pregunta està present des que es van començar les negociacions per a la investidura, i fins i tot des que es va saber el resultat de les eleccions del 20D: a qui convenen unes noves eleccions? La resposta fàcil a aquesta pregunta sempre ha apuntat que qui menys vol unes noves eleccions són PSOE i Ciutadans i qui podria sortir beneficiat és Podemos i PP.
Es donava per fet que uns nous comicis els electors valorarien la fermesa de Podemos en la seva defensa del referèndum i de la formació d’una alternativa d’esquerres i que el PP recuperaria els vots transvassats a Ciutadans perquè els electors el veurien l’única opció útil per formar govern.
Ciutadans i PSOE, però, han demostrat ser molt més hàbils del que semblava al principi, i ara aquesta conclusió no és tan clara.
Els socialistes han mesurat cada pas que han donat cap a Podemos, un partit que, com han expressat els seus barons a un dels darrers comitès federals, és competència directa i els podria fagocitar. Han sabut aprofitar molt bé l’actitud inicial de Pablo Iglesias, que l’ha retratat com algú més preocupat pels càrrecs que per pactar mesures, de la qual no s’ha sabut recuperar, immers Podemos en pugnes internes. I això pot ajudar als socialistes a recuperar els electors que han optat per Podemos. El fet que Pedro Sánchez no hi tingui res a perdre en aquesta negociació hi ha ajudat.
Precisament, la nova postura d’Iglesias de donar un pas al costat i incorporar-se, si cal, a l’equip negociador per no ser, ha dit, un obstacle, pot haver estat fruit d’haver-se adonat que tensar tant la corda pot ser contraproduent en unes noves eleccions. Els anomenats errejonistes, més moderats que el sector pablista, podrien haver pressionat en aquest sentit.
Ciutadans s’ha afanyat a pactar amb el PSOE tot posant un cordó sanitari a Podemos i estenent la mà al PP. Intenta seduir el votant del PP, dient-li que, com ells, estan frontalment en contra del model de Podemos, i alhora, que els tenen prou en compte com per demanar que el PP entri a l’acord, i que si això no es produeix és per la intransigència del PP, que no vol renunciar a ser ells qui presideixin el govern. D’aquesta manera s’intenten guanyar el seu futur vot. Tenen molt a guanyar si fan una bona campanya, i la del 20D té molt de marge de millora.
Tots, doncs, tenen motius per pensar que podrien sortir beneficiats en unes noves eleccions. En primer lloc, el PP pensa que podria aglutinar el vot útil per combatre un Podemos que, si augmenta en representació, pot estar en condicions de presidir un govern d’esquerres. En segon lloc, Podemos té indicis per pensar que pot seguir devorant el PSOE. Tercer, Ciutadans sortiria, en campanya, a mort contra PP i Podemos, evitant l’enfrontament amb PSOE, amb qui aspira a governar de manera més folgada després d’unes noves eleccions. Quart, PSOE farà el mateix amb PP i Podemos, als quals acusarà de no voler realment un govern d’esquerres sinó cadires.
Tant PSOE com Ciutadans aprofitaran un discurs que els pot ser molt favorable: si la correlació de forces torna a ser la mateixa, tornarà a ser impossible a arribar a un acord, i només ells han estat capaços de pactar, de manera que són garantia de governabilitat. Aquesta estratègia de no agressió demostraria que, al contrari del que es pensava durant la campanya del 20D, socialistes i taronges no es disputen electorat.
Amb tot, l’únic que podria donar una sorpresa d’última hora seria l’abstenció del PP en un proper debat d’investidura. I això dependria de com de real consideri el PP un possible auge de Ciutadans a la seva costa, en una situació de caos intern per la successió i pels incessants casos de corrupció que els poden perjudicar electoralment. El que sí que és segur és que, de claudicar en aquesta línia, mantindran el farol fins l’últim moment per intentar salvar la figura de Rajoy, a falta d’algú que es perfili per agafar el relleu.