Per què aquesta és la pitjor situació possible (però ens en sortirem)?

Última modificació: 25 de juny de 2020

El problema del fet que el Govern català ens tracti com a menors d’edat que fa les coses pel nostre bé i que ja entendrem quan siguem grans, és que ens ha deixat desemparats mentre escoltem com l’Estat ens humilia públicament amb un cop d’Estat que anul·la la nostra suma de voluntats individuals. A diferència de la fermesa i la univocitat que van mostrar fins l’últim moment abans de celebrar el referèndum, després del 10 d’octubre, en què es va suspendre la independència, no hem escoltat dels dirigents polítics res més que ambigüitats i anem a remolc de rumors.

L’1 d’octubre els catalans que es van sentir vinculats per la crida a votar tenien molt clar què havien de fer: votar, fer el possible perquè tothom pogués fer-ho i protegir els vots. Ara mateix no sabem quins són els plans del Govern. Volien arribar al que ha passat avui per justificar internacionalment la declaració d’independència? Personalment trobo afirmar la teva sobirania sobre un greuge en comptes de sobre l’exercici del dret d’autodeterminació un greu error que ens afebleix com a nació, però fins i tot si és així: fins a on hem de suportar aquest greuge abans de declarar la independència? Cal només que s’anunciiï o deixaran que l’Estat actuï abans de fer-ho amb la convicció que la imatge d’unes institucions intervingudes convé a la causa independentista? Què es fa després d’això? En cas que es declari, desobeiran quan vuinguin a detenir el President o volen aquesta imatge internacional d’un President enmanillat? En cas que això passi, com es declara i s’implementa la independència des de la presó? Qui protegirà els catalans? I què han de protegir els catalans i com? Això sempre i quan no decideixin convocar eleccions, com he intentat explicar en aquest altre post, on descric les opcions que crec que tenim per davant.

Declarar la independència el dia 10 d’octubre ens feia encarar els esdeveniments en certa posició de fragilitat, però deixava la iniciativa en mans dels catalans com el dia del referèndum: protegir el mandat. En canvi, penso que deixar la iniciativa a l’Estat ha estat un greu error, perquè mai s’ha de donar avantatge a qui és més fort que tu. Com a màxim pots aspirar a empatar, que és allò que mou el nacionalisme perifèric clàssic. Que l’Estat espanyol sigui capaç de destruir la seva legitimitat -com ocorre a la majoria d’Estats- per tal de mantenir la seva integritat territorial et pot donar la raó, però no necessàriament la independència. Mentre l’Estat espanyol controli el seu territori, pels mitjans que sigui, obtindrà el suport de la Unió Europea, que ara per ara prioritza la relativa estabilitat que li dona una Espanya unida per sobre de la incertesa, encara que sigui temporal, d’una independència.

Òbviament, la partida no està perduda. El gran error polític de no declarar la independència el dia 10, motivat per les nostres febleses de sempre -intentar-nos fer perdonar abans d’hora per ser una nació- el compensa la virtud de comptar amb la mobilització de més de 2 milions de catalans que, n’estic segura, plantaran cara a l’Estat per defensar la seva sobirania i no deixar-se trepitjar la dignitat. Però el camí que els polítics han triat és el més dolorós a mig termini per als catalans i n’elevarà els costos, segurament molts d’ells, econòmic. Que, per descomptat, una servidora està disposada a assumir, amb el ferm convenciment que Catalunya se’n sortirà, malgrat que el procés d’independència sigui unilateral.

De fet, ahir ho comentàvem a casa quan vam anar a treure tots els diners dels nostres comptes al Banc Sabadell. Nosaltres ja sabem què és no tenir casa, tenir tres feines, menjar llenties cada dia i anar caminant a tot arreu per no poder pagar la T-10. Si hi hem de tornar per alliberar-nos d’un Estat que ens tracta com una colònia, ho signarem sense problemes. Qui té el problema és qui no ha viscut sense res o no ha hagut de renunciar mai a res. Perquè molts d’ells, per no fer-ho, posen la seva dignitat a la venda. No és el nostre cas.