Perquè la consulta sigui un èxit (II)

Última modificació: 24 de juny de 2020

Ja és un fet. La tercera via ha quedat materialitzada a la pregunta de la consulta de manera indirecta. La pregunta amb subpregunta que proposen CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP “Vol que Catalunya sigui un estat?” i, en cas afirmatiu, “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”, permet tres combinacions possibles. D’una banda, respondre sí a les dues preguntes (SÍ+SÍ), és posicionar-se a favor de la independència. D’una altra banda, respondre NO a la primera pregunta (fet que impossibilita, lògicament, respondre a la segona), és pronunciar-se a favor que Catalunya no sigui independent (statu quo). Finalment, respondre SÍ a la primera i NO a la segona (SÍ+NO) és, segons ICV-EUiA, que és qui l’ha defensat amb claredat a la roda de premsa d’avui a la Generalitat, votar a favor d’una Catalunya sobirana dins d’un estat federal espanyol, més o menys el que Baviera és a Alemanya.

El fet que s’hagi acabat imposant la presència d’una alternativa d’estatus polític per Catalunya, el SÍ+NO, que requereix necessàriament d’una reforma constitucional sobre la qual els catalans no tenen dret a decidir per ells mateixos, fa que el resultat statu quo tingui avantatge sobre la independència. Perquè, cal recordar, perquè la proposta dels federalistes tingués possibilitats de prosperar, “el PSOE hauria de guanyar les eleccions amb un programa de reforma de la Constitució. Després, iniciar-la formalment, pactar amb el PP que cal fer una reforma substancial, aprovar la idea de fer la reforma amb 2/3 parts de les Corts, dissoldre les Corts, i convocar eleccions. Amb les noves Corts, tornar a aprovar la idea de reforma, discutir el nou text, aprovar-lo al Congrés i al Senat per una majoria de 2/3 i aleshores convocar un referèndum” (Graupera, La Vanguardia, 16-11-2013). Un referèndum on tota Espanya decidiria si vol aquest nou text constitucional o no. I sempre existiria la possibilitat que, un cop obert el meló constitucional, una majoria a les Corts espanyoles es pronunciés a favor de la recentralització de competències i el conjunt d’espanyols ho referendessin per majoria. Amb la representació del PP a les dues cambres i l’auge d’UPyD i Movimiento Ciudanano no seria estrany. L’alternativa SÍ+NO, doncs, és, ara per ara i qui sap fins quan, si és que es pot arribar a materialitzar, quedar-nos com estem.

Però aquesta pregunta no només és problemàtica perquè sobrerrepresenta el resultat statu quo en aglutinar dues respostes de tres, sinó que també ho és perquè fa que diverses combinacions de resultats siguin difícilment interpretables i legitimables. Què passarà si hi ha majoria simple de SÍ+SÍ i un percentatge considerable de SÍ+NO, que conformin majoria? Seria legítim considerar que una majoria de ciutadans volen la independència? Difícilment. El que significaria, com a màxim, és que aquesta suma de percentatges no vol l’statu quo, no que vulguin, en conjunt, un estat independent. Es podran abstenir els ciutadans de respondre a la segona pregunta en cas de votar SÍ a la primera? I en cas afirmatiu, què significarà aquesta resposta?

En aquest escenari, en qual el que compta és la resposta, es fa del tot necessària la creació d’un llibre blanc, aprovat pels partits que han consensuat aquesta pregunta, que aclareixi, entre d’altres, el procediment polític que seguirà a cadascuna de les combinacions de resultats. En cas de no existir aquestes bases del procés post-referèndum, serà necessari que les organitzacions i entitats que han canalitzat el suport social a la independència redoblin esforços de pedagogia. Caldrà transmetre als ciutadans que s’ha d’entendre aquesta pregunta de forma dicotòmica, i que només un suport majoritari a l’alternativa SÍ+SÍ conduirà a la independència. Només aquesta resposta majoritària té vies d’obtenir el reconeixement de Catalunya com a estat independent a nivell nacional i internacional. En altres paraules, caldrà fer-se a la idea que aquesta doble pregunta constitueix una de sola, la normal, “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”, i les tres combinacions de respostes possibles com una resposta binària: SÍ (SÍ+SÍ) o NO (SÍ+NO i NO). I tot això, en 11 mesos. Ara tenim més feina que pressa.