Perquè la consulta sigui un èxit
Última modificació: 24 de juny de 2020
Ja fa mesos que els partits contraris a la independència de Catalunya lluiten per transformar el debat sobre l’estat propi en un debat sobre el model d’estat espanyol i com hi ha d’encaixar Catalunya. Ahir mateix, Alfredo Pérez Rubalcaba va proposar que la consulta sotmeti a votació la reforma de la Constitució per federalitzar Espanya i no la independència. Segurament la proposta del secretari general del PSOE és coherent amb el seu programa i el seu ideari polític: el partit socialista no només és un partit contrari a la independència, sinó que a les seves files molts s’han manifestat obertament en contra del referèndum per l’Estat propi.
En aquesta tessitura, el govern català no pot perdre de vista que els ciutadans van votar “sí” a fer la consulta sobre la independència (no sobre cap altra qüestió) quan van donar majoria al Parlament a partits que avalen el dret a decidir. Això no vol dir que la consulta hagi d’ignorar les preferències dels catalans que s’inclinen per altres alternatives a l’statu-quo o a l’Estat propi, inclosa la reforma constitucional que proposa Rubalcaba.
Però barrejar alternatives que depenen de tots els espanyols amb altres que depenen dels catalans és esbiaixar resultats, perquè s’està ometent una variable que, de ser aïllada, faria variar el resultat. En altres paraules, si els ciutadans descontents amb l’statu-quoprefereixen abans un model federal que la independència però són conscients que la seva alternativa preferida requereix l’acord (altament improbable) entre el PP i el PSOE, podrien decidir variar el seu ordre de preferències i considerar que la independència satisfà millor les seves necessitats.
Una consulta amb una sola pregunta sobre si es vol la independència i una resposta categòrica (sí/no) no exclou cap alternativa de futur per Catalunya. En el “no” s’hi inclouen totes aquelles opcions que no són l’Estat propi. Els ciutadans que estan satisfets amb l’statu-quo o prefereixen una reforma constitucional per redefinir l’encaix de Catalunya a Espanya que, en última instància, està en mans de les Corts Espanyoles, poden votar “no” a la independència. En el “sí” tenen cabuda els partidaris de l’Estat propi, inclosos aquells que consideren que s’hauria de confederar amb Espanya (cal recordar que primer s’ha de tenir un estat per poder-lo confederar). Aquest format de pregunta i resposta és el que hauria de defensar el govern. El model d’organització política de Catalunya un cop sigui independent s’haurà de decidir durant el procés constituent que vindrà després, com fan tots els nous estats.
Ara bé, perquè els ciutadans es puguin formar un ordre de preferències sòlid i puguin votar en condicions de justícia i igualtat, cal que comptin amb informació completa sobre les alternatives existents. És aquí on els mitjans de comunicació tindran un paper clau. L’excepcionalitat del moment que viurem per les seves conseqüències futures demana un exercici extraordinari de responsabilitat.
El periodisme català haurà d’estar a l’alçada de les circumstàncies i trencar els esquemes de la clàssica cobertura electoral. Haurà de multiplicar esforços per explicar a l’electorat les opcions i implicacions que inclou cada alternativa i així el ciutadà decideixi quina alternativa inclou la seva opció preferida. Això no significa que els mitjans hagin de renunciar a la seva línia editorial, quelcom que resulta impensable. Implica que presentin el nombre màxim d’interpretacions i anàlisis contrastades possible diferents a la pròpia. Parar atenció als arguments, fer pedagogia i fugir de la demagògia a la qual és fàcil caure amb una qüestió que desperta tantes passions. Presentar una realitat al més completa possible d’aquella que restringiran els partits durant la campanya. En definitiva, els mitjans hauran d’actuar com a autèntic contrapoder. Així, sigui quin sigui el resultat de la consulta, serà un èxit social.