Rajoy i “patriotisme constitucional”
Última modificació: 24 de juny de 2020
Les reivindicacions són les manifestacions més visibles de l’existència d’un conflicte irresolt entre grups socials. La font de conflicte acostuma a ser el greuge comparatiu de recursos i poder entre grups socials, en estats que fonamenten la seva existència en el reconeixement d’uns valors culturals comuns. Malgrat que la descentralització de l’estat és un mecanisme d’enginyeria institucional que mira de sufocar o prevenir aquest conflicte entre grups socials, la lleialtat a la integritat de l’estat i a l’ordre constitucional segueix requerint uns valors i actituds compartits pels diferents grups i segments socials que estan en conflicte. Es tracta d’una mena de “patriotisme constitucional” que, malgrat donar per entès el respecte a la diferència, apel·la a la a la cohesió i la unitat com a finalitat última de la voluntat descentralitzadora de l’estat.
Catalunya, com s’ha demostrat darrerament, se sent discriminada pel sistema espanyol i no comparteix majoritàriament aquests valors i actituds amb la resta de l’estat. I fets com el d’avui, en què el màxim tribunal d’aquest marc legal teòricament imparcial ha rebutjat la recusació contra el seu president per militar al partit del govern, erosionen encara més aquesta confiança i aquesta lleialtat a les institucions espanyoles. El president del govern espanyol, a més, confon la relació causal entre aquesta confiança i la legalitat. A un paràgraf de la seva carta a Artur Mas considera que “el mejor servicio a la legitimidad democrática que usted invoca es precisamente respetar ese marco jurídico en el que los gobiernos hallan su fundamento y legitimidad”. La legitimitat democràtica no està al servei del marc jurídic, ni els governs es legitimen gràcies a aquest ordre legal. És la correspondència dels valors i les actituds dels governs i les institucions amb els de la ciutadania els que en determinen la legitimitat. Les persones som lleials a allò que considerem just.
Mentre el govern de Madrid no deixi de donar motius per al conflicte, el sistema polític espanyol està predestinat a la inestabilitat i fins i tot al fracàs. En aquest punt, Mariano Rajoy només té tres opcions. La primera és seguir considerant Espanya una societat mononacional i condemnar a conviure dues societats en conflicte permanent, atiant la confrontació amb el seu immobilisme. La segona, aplacar les causes del conflicte i intentar que els catalans professin la lleialtat al sistema que ell demana donant-los alguna cosa a canvi, en un moment en què les divergències poden ser ja irreconciliables. I la tercera, desbloquejar la situació i permetre que la societat catalana decideixi si té prou valors i actituds compartides per iniciar un projecte comú, dins d’un marc legal que no prohibeix expressament el referèndum, i gestionar els resultats com un veritable estadista. El més probable és que opti per la primera opció, és a dir, deixar podrir el conflicte i provocar un augment de l’independentisme. I triar l’alternativa que va en contra dels seus objectius no es pot atribuir a la maldat o la perfídia, ni tan sols a una voluntat de passar el problema al següent president en cas que no es torni a presentar a eleccions, sinó al seu profund desconeixement en general de la política.