El resultat de Barcelona És Capital

Última modificació: 25 de juny de 2020

Barcelona És Capital a les eleccions municipals ha passat de tenir zero a 28.230 vots. No han aconseguit entrar a l’Ajuntament, però, que era el seu objectiu. En aquest sentit, moltes persones aprofiten per fer llenya de l’arbre caigut, que és una cosa molt nostrada, perquè aquí qui qüestiona el sistema i no se’n surt, com passa a Espanya, rep el màxim càstig disponible. Els primers utilitzen el xantatge emocional, els segons, els jutges. Ambdues coses són una forma d’autoritarisme.

Amb tot, val a recordar una sèrie de dades que, com el nombre de vots obtinguts, són objectives, i ajuden a fer l’anàlisi el més acurada possible dels resultats:

• BCAP comptava amb el pressupost més baix per a la campanya amb diferència, 100.000 euros, recaptats en un crowdfunding, i 0 assalariats.
• BCAP comptava amb escassíssima visibilitat abans i durant la campanya. I la televisió és un factor clau per a generar interès (especialment en un país on hi ha un elevat percentatge de gent major de 50 anys), com mostren les dades de Google Trends amb les cerques de Jordi Graupera l’únic dia en què TV3 en va parlar, a l’acte central de campanya. Per això es va haver de centrar en una campanya als marges del sistema mediàtic, econòmic i polític: internet (especialment Facebook i Youtube), que permetia tenir feedback en temps real de l’interès que generava el missatge de la candidatura, i era l’únic tipus de visibilitat que gestiones tu, sense dependre de la voluntat d’un tercer. Fins i tot la CUP el 2015 ho va tenir més fàcil per entrar a l’Ajuntament, perquè tot i no tenir visibilitat mediàtica durant la campanya, la tenia de la seva tasca al Parlament, on s’hi accedeix amb un llindar de vots menor que a l’Ajuntament. Les enquestes d’aleshores van indicar que a Barcelona molta gent els va prestar el vot contenta amb la tasca de David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet.
• Tot i que cal agafar les enquestes amb pinces, perquè sovint responen a interessos més enllà dels informatius, en aquesta ocasió sembla que han encertat, i les enquestes indicaven que un elevat percentage persones que coneixien a Jordi Graupera es plantejaven votar-lo. El coneixement del candidat, doncs, ha estat clau segons les enquestes en la intenció de vot. I, de fet, els apoderats de BCAP afirmen que als col·legis electorals moltes persones independentistes no coneixien la candidatura de Jordi Graupera.
• Els resultats per seccions censals reflecteixen focus de vot a BCAP que l’equip de campanya tenia com a objectiu, per tant, una intensificació de la visibilitat en aquests focus pot fer la diferència en altres comicis. Els partits tradicionals tenen una infraestructura territorial molt potent que els permet fer-ho sense invertir gaires recursos. BCAP haurà d’intentar reclutar més voluntaris.
• La diferència del màrqueting polític i el màrqueting comercial és que el dia de mercat en política és un, i t’has de cenyir a les dades d’aquell dia per validar o reorientar l’estratègia. I al mercat hi va haver una bona rebuda, tot i que no suficient per assolir objectius.

Quan una empresa petita intenta fer competència a una empresa gran i consolidada des de zero, és a dir, des d’inferioritat de condicions, i no ho aconsegueix a la primera, mai es considera un fracàs. Al contrari. L’escomesa li serveix per fer-se una idea de quant costa la immersió al mercat, de l’única manera que ho pot saber. I si ha aconseguit certa visibilitat, l’últim que farà serà canviar d’estratègia. Hi farà una major inversió, si és que encara vol o pot entrar al mercat, fins tenir acumulades més dades que li donin més informació.

Amb BCAP passa exactament igual. És impossible saber, en les condicions en què ha concorregut a les eleccions, si no ha entrat a l’Ajuntament perquè ha comès més errors que la resta o simplement perquè no ha comptat amb els recursos suficients per tenir més visibilitat. Amb dos partits consolidats, que tothom coneix, que concorren en condicions molt més equiparables, com poden ser Junts Per Catalunya i Esquerra, o fins i tot Ada Colau i Xavier Trias el 2011, en tenir ella aval dels mitjans de comunicació i d’un partit polític com ICV, una derrota electoral es pot atribuir al candidat, el discurs, etc., però en un cas com aquest és molt més difícil de detectar de forma objectiva.

Jo, per tant, em prepararia per a la propera batalla, començant per retre comptes als seus mecenes i demanant-los de nou el suport, perquè si alguna cosa s’ha intentat vendre des de fa un any és que el camí serà llarg, per seguir explicant el seu missatge a la xarxa, que és la que els ho ha permès fer fins ara amb resultats força rendibles en termes de vots (tot i encara no en representació). Perquè si tant es molesten alguns en intentar que Graupera quedi com un fracassat i no torni a aixecar el cap és perquè temen que a la propera se’n surti. I volen que li marxin les ganes d’intentar-ho. A d’altres països es reconeixeria de forma oberta. Aquí, però, estem fets d’una altra pasta.