Segueix sent útil el PSC?

Última modificació: 24 de juny de 2020

Que el PSC està en caiguda lliure no escapa a ningú que estigui una mica atent a les notícies. És fàcil culpar l’actual direcció de malmetre el llegat del socialisme català (i catalanista), com va afirmar Montserrat Tura dijous en un tuit. Però si parem atenció als resultats de les diferents convocatòries electorals des de la Transició, ens hauríem de preguntar fins a quin punt ha tingut pes real aquest llegat en l’electorat català.

El PSC ha estat durant dues dècades la força majoritària a Catalunya en les eleccions municipals, generals i europees, comicis on la clivella nacionalista té menys pes, amb molta força entre la classe treballadora de l’àrea metropolitana de Barcelona. La incapacitat de mobilitzar el seu electorat tradicional a les eleccions autonòmiques fa pensar que ha estat la marca PSOE, la matriu del partit, la que ha portat els socialistes catalans a la victòria a les municipals i a les generals.

L’etapa de Maragall, hereu de l’ideari catalanista fundacional del partit, al capdavant de la Generalitat va crear el miratge d’un PSC sobiranista, que es disputava amb Esquerra Republicana l’àrea d’atracció d’esquerres i nacionalista, com ho va demostrar el seu impuls de la reforma de l’Estatut de Catalunya. Però la realitat es va imposar quan el PSOE va decidir posar fi a aquesta “deriva sobiranista” i va apostar per Montilla com a candidat a les eleccions de 2006, que va obtenir uns resultats decebedors, similars als que havien aconseguit anys enrere Raimon Obiols i Joaquim Nadal. El llegat catalanista del PSC tornava a ser minoritari, patrimoni dels díscols.

L’ocàs del PSC no s’ha de situar, doncs, només en el seu progressiu allunyament de l’ideari catalanista, que, com veiem, mai ha estat corrent dominant. Si aquest fos el motiu del seu declivi, segurament no hauria sortit derrotat per Convergència i Unió a les eleccions municipals de 2011, fins i tot als feus tradicionalment socialistes del Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat. És cert que les enquestes evidencien una clivella nacionalista més profunda en aquestes ciutats que en períodes anteriors, que alhora podria afectar també als mals resultats del PSC a les enquestes de cara a les eleccions generals de 2015. Però si aquesta fos l’única raó, no es produirien transvassaments de vots a partits com Ciutadans.

La decadència del partit s’emmarca en un context més complex, que obre el debat sobre la seva utilitat després d’un procés de canvi gradual tant en les bases de suport dels partits a Catalunya, cada cop més heterogènies, com en els seus resultats. A més, la pèrdua d’hegemonia del PSC es retroalimenta amb crisi de lideratge al PSOE. El PSC necessita d’un PSOE fort per guanyar-se el favor de l’electorat no sobiranista que s’està decantant per Ciutadans i fins i tot Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (especialment als bastions del cinturó roig), i el PSOE necessita d’un PSC fort per tornar a la Moncloa. Mentrestant, els votants socialistes sobiranistes es refugien en Esquerra Republicana.

Aquesta tendència a la fragmentació del vot, que cada cop està menys concentrat en els partits majoritaris, i a un nombre efectiu de partits (indicador que expressa en quina mesura els vots dels electors es concentren en poques o moltes opcions polítiques) cada cop més elevat està constrenyent l’àrea d’atracció del PSC i l’està condemnant a la desaparició. La formació d’un partit socialista catalanista que es nodrís dels anomenats crítics i dels que han abandonat el vaixell els darrers anys podria fer més nítida la identitat del socialisme català i catalanista. Tanmateix, aquest realineament en les bases de suport en ple procés independentista dificultaria l’èxit d’un partit l’àrea d’atracció del qual estaria eclipsada per ERC, ICV-EUiA i les CUP. Potser l’espectre polític d’una futura Catalunya independent els donarà una altra oportunitat.