Síria… El proper Iraq a gran escala?

Última modificació: 24 de juny de 2020

El caire que està prenent la guerra civil a Síria, amb centenars de milers de morts i el recent ús d’armes químiques contra la població civil, s’omple d’ecos de velles històries. La matança de Srebrenica el 1995, on els Cascos Blaus només van poder observar amb impotència com els serbis van massacrar milers de musulmans bosnians. L’efecte dominó. La neteja ètnica. L’etern conflicte entre sunnites i xiïtes. El potencial petrolífer i gasífer d’un país de l’Orient Mitjà i la seva ubicació estratègica per la seva distribució, que podria prescindir de les rutes que controlen les companyies nord-americanes i europees. La ingerència d’Estats Units i l’Iran a la zona i la no-ingerència de la Unió Europea.

La primera conseqüència de la possible invasió dels Estats Units que ens ve al cap és la possibilitat que la Síria post-al-Assad pugui ser l’escenari d’anys, i fins i tot dècades d’ajustament de comptes i violència sectària com va passar a l’Iraq post-Saddam. En aquest cas el règim sunnita que succeís l’alauita marginaria i perseguiria els partidaris de l’antic règim.
 
Però de les similituds del conflicte sirià amb guerres com la del Golf o l’Iraq la que més posa els pèls de punta és el seu caràcter de guerra subsidiària, és a dir, una guerra en què les potències utilitzen tercers per no enfrontar-se directament, pagant les conseqüències els de sempre, la població civil. Síria pot convertir-se en un ring d’ajustament de comptes entre tots els territoris de la regió, amb encara més actors implicats que la guerra d’Iraq. La majoria dels països de la zona, com el Líban, l’Iraq, Israel, Turquia i, especialment, l’Iran, hi tenen interessos econòmics i polítics. Davant la possibilitat de victòria d’un règim sunnita a Síria que impedeixi les seves aspiracions hegemòniques, el nuclearitzat Iran xiïta combatria l’aliança dels Estats Units, Turquia i Israel (a més de l’Aràbia Saudita i Qatar) amb els rebels sirians atacant les seves zones d’influència, com ara l’Iraq, el Líban i Afganistan.
 
Els Estats Units, que van anunciar que intervindrien a Síria si es comprovava l’ús d’armes químiques contra la població, tenen, doncs, feina acumulada difícil de posar al dia amb la urgència que requereixen els esdeveniments que s’estan succeïnt ràpidament. Per una banda tenen pendent arribar a un acord amb el règim dels aiatol·làs, quelcom que, just abans de les eleccions presidencials a la Casa Blanca, van deixar sobre la taula per a la següent legislatura, i que ara hauran de reprendre aprofitant el pragmatisme nuclear del seu nou president Hasan Rohani. I per l’altra, el més urgent, decidir quin serà el seu paper en una eventual intervenció a Síria, a la qual els ciutadans nord-americans s’oposen majoritàriament i que pot desencadenar una guerra a gran escala a l’Orient Mitjà. Amb tota probabilitat, Washington evitarà una intervenció a llarg termini com la d’Iraq, que els costaria milers de milions de dòlars, no només en l’esforç bèl·lic sinó també en el de reconstrucció posterior del país, i també descartarà establir una zona d’exclusió aèria per al règim de Bashar al-Assad, que suposa una gran despesa en defensa aèria, intel·ligència, vigilancia i reconeixement a la zona, i pot demostrar-se igual de poc efectiva com ho va ser amb el govern de Saddam Husseïn, que va resistir dècades. La única opció que té Obama de complir amb els seus compromisos sense incórrer en grans despeses i sense tirar-se l’opinió pública a sobre és, com diuen molts analistes, amb mesures de baixa intensitat, com ara armament lleuger, diners i pressió. Tot això tenint en compte el complicat paper de totes les altres parts que participen al conflicte. 
 
Importància estratègica de cada país de la zona l’any 2000 (Font: Le Monde Diplomatique)
En primer lloc, Turquia té en joc el futur dels kurds al nord de Síria i el conflicte per l’aigua de l’Èufrates i el Tigris amb el règim de Damasc (el govern d’Ankara posarà en marxa els propers anys programes de rec que augmentaran la pressió de la demanda sobre els recursos hídrics de Turquia i farà minvar la quantitat d’aigua de què disposaran sirians i iraquians). Israel es manté en un confús segon pla i és a l’expectativa que guanyi del mal musulmà el menys pitjor (encara que al-Assad no avancés cap a un procés de pau amb Tel Aviv pel conflicte dels Alts del Golan, el seu govern mantenia l’estabilitat a la zona). Rússia, aliat estratègic de Síria des de l’època de l’URSS, hi té una base militar a la ciutat costanera de Tartus, i el seu paper és fonamental en aquest conflicte, ja que aquest país de l’Orient Mitjà constitueix la seva porta oberta al Mediterrani. Jordània, que a l’inici del conflicte es mantenia neutral per no enemistar-se amb un soci comercial, segueix rebent refugiats sirians i s’ha posicionat a favor dels rebels per no perdre la seva ruta de transport de mercaderies en una Síria post-al-Assad. Les milícies xiïtes de Hesbol·là lluiten amb al-Assad per consolidar la seva base de poder al Líban. Els islamistes palestins de Hamas fan equilibris per no contrariar l’Iran, que els proporciona diners i armament, amb el seu rebuig a intervenir a territori sirià al costat d’al-Assad i flirtegen amb el règim de Qatar perquè els doni suport econòmic. I aquest emirat, junt amb la veïna, també sunnita, Aràbia Saudita, volen evitar que l’Iran augmenti la seva àrea d’influència. 

La Unió Europea no està ni se l’espera, al marge, potser, d’algun enviament d’armament per part de França i la Gran Bretanya, tot i que amb reserves, perquè tenen por que acabi en mans de yihadistes. Aquest és un altre focus de preocupació per a l’Administració Obama: la fragmentació del bàndol rebel sirià, amb l’aparició de grups propers a Al Qaida que els estan donant ajut al nord del país. L’enviament de tropes podria suposar un malson tàctic i polític com el de l’Iraq, que comprometria als Estats Units a prendre part en la reconstrucció del país i podria donar ales a la mateixa gent que va organitzar els atacs contra les Torres Bessones el 2001, ja que Al Qaida ha trobat en Síria una ocasió de començar a expandir-se de nou pel territori. I tot això, a menys de tres setmanes de la commemoració del 12è aniversari de l’11-S. Déu n’hi do. 

Llocs consultats:

Guerres par procuration en Syrie http://mondediplo.com/2013/06/02syria. Le Monde Diplomatique (versió en anglès). Juny de 2013
¿Por qué Occidente se resiste a intervenir en Siria? http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2012/05/120527_internacional_efectos_matanza_hula_bd.shtml. BBC Mundo. 28 de maig de 2012.
Syria: Barack Obama’s lack of action has had predicted consequences. http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/middleeast/syria/10264253/Syria-Barack-Obamas-lack-of-action-has-had-predicted-consequences.html. The Telegraph. 24 d’agost de 2013
Siria: la carrera por el oro negro http://www.voltairenet.org/article178033.html. Voltaire.net. 2 d’abril de 2013
US response to Syria: 3 questions with Ambassador Nicholas Burns http://www.globalpost.com/dispatch/news/regions/middle-east/syria/130823/syria-chemical-weapons-ambassador-nicholas-burns. Global Post. 24 d’agost de 2013.
Who controls Syria’s oil? http://www.aljazeera.com/programmes/insidesyria/2013/07/201371481052620756.html. Al Jazeera. 14 de juliol de 2013