Síria i l’Iran, dues cares de la mateixa moneda

Última modificació: 24 de juny de 2020

L’Assemblea General de l’ONU constitueix l’escenari on es podrien fer visibles les alteracions a la balança de poder mundial arran de la perillosa escalada bel·licista a l’Orient Mitjà, no només del darrer mes, amb motiu dels últims esdeveniments a la guerra de Síria, sinó dels darrers anys, amb el temor que provoca a la comunitat internacional el programa nuclear de l’Iran.

Els dos temes que centren l’atenció internacional amb motiu d’aquest 68è encontre de les Nacions Unides, l’aposta del president nord-americà Barack Obama per abordar la crisi a Síria per la via diplomàtica i el seu acostament al president iranià Hassan Rouhani, són dues cares de la mateixa moneda. Per una banda, el balanç de dècades d’ingerència dels Estats Units a l’Orient Mitjà no és gaire afalagador. Una nova aventura bèl·lica a la zona que no compta amb el suport de la ciutadania nord-americana podria tenir conseqüències desastroses per un govern que haurà de passar la prova del cotó-fluix a les properes eleccions de meitat de mandat de 2014 i per un país que ja té prou feina amb mobilitzar recursos per combatre la crisi. D’altra banda, atacar Síria suposaria un enfrontament amb l’Iran, aliat del règim de Damasc, amb qui els Estats Units està condemnat a entendre’s si vol frenar el programa nuclear del règim dels aiatol·làs abans del 2014, data en què, segons els informes nord-americans i israelians, podria disposar de la bomba atòmica, sense entrar en una nova guerra.

Pel que fa a Hassan Rouhani, ja porta setmanes enviant senyals de fum als Estats Units per a un hipotètic acord. Això és perquè malgrat les visions més catastrofistes que apunten a un Iran obsessionat amb fer-se amb la supremacia militar de la regió, aquest país necessita que la comunitat internacional rebaixi les sancions contra l’exportació de petroli per sortir de la crisi. Però si vol complir aquesta promesa que va fer en campanya electoral, ho farà des de l’astúcia que l’ha portat a guanyar-se la confiança dels aiatol·làs per poder presentar-se als comicis amb un programa moderat. Fent gala de l’habilitat històrica dels perses a l’hora de manejar-se en les relacions internacionals, el president iranià probablement conquerirà amb paraules i serà sobri en els gestos. I una reunió amb Obama potser és un gest massa evident i precipitat per dos líders que desconfien mútuament de les intencions de l’altre, especialment per Rouhani, que ha de donar comptes a un règim ancorat en el discurs antioccidental.

El desgel en les relacions entre Washington i Teheran és un punt d’inflexió que pot donar forma a la política exterior d’Obama a mig termini, fins ara poc definida. I és que els Estats Units no poden permetre’s eternament els costos de la seva supremacia mundial. Tard o d’hora hauran de millorar la seva imatge en un món àrab-musulmà amb gran importància geoestratègica que en un futur no gaire llunyà pot estar governat majoritàriament per partits islamistes. I els seus llaços amb Israel, la seva enemistat amb l’Iran i el seu passat de guerra contra l’Iraq, ara en mans de xiïtes propers al règim iranià, i contra l’Afganistan, on les tropes nord-americanes han estat incapaces de vèncer els talibans, només poden augmentar l’antiamericanisme latent a molts països de l’Orient Mitjà i l’Àfrica musulmana. Tot això, en un moment en què grups extremistes afins a al-Qaida troben en el caos social i polític regnant a països com Síria, el Líban, Somàlia, Mali, Algèria o Sudan, terra fèrtil per a la floració dels seus estats islàmics i per fomentar la jihad. I com a part d’aquest complicat joc d’equilibris que posarà a prova la perícia diplomàtica de l’administració nord-americana, Obama haurà de calmar les suspicàcies d’un Israel que mira amb lupa els seus moviments cap a l’enemic règim dels aiatol·làs. Moviments dels quals, de ben segur, demanarà explicacions el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu quan es trobi amb Obama la setmana vinent a Nova York.