OPINIÓ: Tot el que m’has ensenyat

Última modificació: 24 de juny de 2020

S’acosta una data infernal. O no. Tanca un annus horribilis que en realitat també ha estat un dels millors de la meva vida. He sentit un so que no oblidaré mai, el més semblant al d’una persona partir-se per la meitat: el plor esquinçador d’una mare que acaba de saber que no veurà mai més el seu fill de 28 anys. He presenciat com els plans de vida de la meva millor amiga se n’anaven pel forat del vàter perquè l’home que havia triat no passaria la resta de la seva vida amb ella, i tornava a casa dels seus pares amb un equipatge a les espatlles molt més feixuc que un grapat d’objectes personals.

He vist la meva altra millor amiga plorar gairebé en silenci, en segon pla, perquè calia estar per la família, quan en realitat ella també havia perdut molt en aquell accident de moto: havia perdut un germà sense lligam de sang. He perdut una de les quatre persones que més m’importen a la vida, a banda de la meva mare i el meu germà. He vist l’abraçada muda més sincera i carregada de simbolisme que mai he presenciat: la de dues amigues separades per una emprenyada de quatre dies que l’orgull, la tossuderia i la deixadesa va fer durar quatre anys. També he sentit la voluntat més ferma de voler intercanviar papers amb una altra persona, encara que només fos per un dia, i així pogués dormir 8 hores sense despertar-se quinze vegades després del mateix malson i haver de tornar quinze vegades més a la realitat de merda que estava vivint.

He viscut moltes altres experiències. Els meus millors amics s’han casat, i les persones que més ho hem celebrat som aquelles que més hem patit perquè hi ha una que s’ho ha perdut. Naixeran dos nens aquest proper any, si no més. He dit moltes més vegades t’estimo de les que m’hauria imaginat, i encara em semblen poques. He fet més favors, sense esperar res a canvi. No m’he emprenyat per moltes coses per les quals abans se m’emportaven els dimonis. He deixat marxar sense resistència la gent que em feia patir, però no els he tancat la porta. He besat més que mai, he abraçat més que mai, he acariciat més que mai, he plorat més que mai, he pensat més que mai, he viscut més que mai. A les pàgines del meu dia a dia hi ha escrita la mort, la pena, l’alegria, l’enyorança, l’agraïment, l’afecte, l’amor incondicional i les ganes de viure amb moltes coses meravelloses que ocupen poc espai: viure com vull i amb qui vull, amb la gent que em fa feliç. Tot el temps que passo amb ells és poc. I no demano res més.

Àlex, totes aquestes ensenyances te les dec a tu. No acabo de comprendre per què no ets aquí amb nosaltres, ni per què les persones rarament podem aprendre aquestes coses fins que ens fotem una hòstia tan grossa com aquesta. Però et dono les gràcies per tot el que m’has donat durant més de dotze anys d’amistat i tot el que ens segueixes donant ara. Gràcies per influir en la nostra manera de viure, gràcies per seguir aquí i fer-nos millors, tot i que soni a construcció mental tòpica i mediocre d’una societat que viu d’esquena a la idea de la mort. Estaries orgullós, i segur que ho estàs, com ho estem tots, de com aquella persona que estimes tant, ha continuat vivint amb cap més eina que el teu record i la mirada endavant. Aquest any ha estat un regal. És per això que et segueixo estimant en present. T’estimo i t’estimaré sempre.