TV3, boc expiatori del dèficit català
Última modificació: 24 de juny de 2020
Ja fa temps que miro alguns comentaris a les notícies dels diaris digitals, alguns articles d’opinió i piulades a Twitter sobre les retallades a TV3 i, sincerament, no dono crèdit. Els polítics deuen estar fregant-se les mans veient com la ciutadania els fa el joc.
Per començar, hi ha els que no veuen la vaga amb bons ulls perquè diuen que els treballadors de TV3 tenen un conveni lleoní que els fa intocables. No és cert que tots els treballadors cobrin la salvatjada que molts pensen i, en tot cas, cobren el que aquesta categoria professional hauria de cobrar. Són els metges, els mestres i altres treballadors qualificats els que cobren poc. I reduir el salari als treballadors de TV3 no pujarà el sou a la resta.
També diuen que la plantilla de la televisió pública catalana està sobredimensionada. Potser sí. Però el que està clar, deixant de banda que són persones que tenen dret a conservar la seva feina, és que 400 treballadors al carrer surten més cars a la ciutadania que 400 treballadors en actiu, perquè un aturat no paga IRPF, consumeix menys i demana més ajudes a l’Estat. Això sense comptar que TV3, com la majoria d’empreses que han de reduir despesa, té la possibilitat de tocar moltes altres partides abans que la del personal. A més, creiem realment que qui anirà al carrer serà la gent que més cara li surt a l’empresa, és a dir, la que més cobra? I creiem que es limitarien a acomiadar 400 persones, o que li agafarien el gust a firmar finiquitos i es treurien de sobre tres quartes parts de la plantilla? També van dir quan van prescindir de les productores de Barcelona, Tarragona i Girona que no tocarien les de Terres de l’Ebre, Pirineus i Perpinyà i mireu quina paraula tenen.
A més, encara en les condicions de dèficit en les que suposadament està, TV3 no és el que més car ens surt als catalans, però el component ideològic que sempre s’atribueix a tots els mitjans i l’estat de desprestigi que viu el periodisme fan que hagi esdevingut el cap de turc del dèficit català. Jo trobo que el que realment ens surt per un ull de la cara és que un número tan alarmant de polítics fiqui la mà a la caixa o que se subvencionin col·legis religiosos, hospitals, mitjans i altres empreses privades. Però hi ha molts que encara miren cap a on ells apunten amb el dit. De fet, hi ha un vídeo que circula per internet explicant que la radiotelevisió pública costa 35 euros l’any a cada ciutadà, menys del que costaria la subscripció a un diari. Jo no sé si la xifra és exactament aquesta, però no cal fer gaires càlculs per concloure que no van desencaminats. A efectes de comparació, podem pensar que al Regne Unit es paga un cànon d’unes 154 lliures l’any per televisor (uns 232 euros). I aquí només paguem pels canals de titularitat pública.
A més, la qualitat no surt gratis. Per televisions mediocres (algunes de les quals no són precisament low cost) ja tenim la resta. Perquè les alternatives, per aquells que volen dinamitar TV3 per ser “un pamflet nacionalista”, són (salvant algun programa en cada cas, i de vegades ni això) el que un amic anomena “La Televisión del Régimen” i altres búnquers partidistes (que per la programació que fan surten caríssims) com ara Televisión de Castilla La Mancha o Canal 9, i el sensacionalisme de les privades en diferents graus d’insult a la intel·ligència. Encara que tot sigui millorable, TV3 és una televisió de qualitat, un model molt semblant a la BBC que tothom admira. I jo (i estic convençuda que molts ciutadans d’aquest país) hauria de vendre el televisor a Ebay si TV3 es torna un Canal Sur qualsevol, perquè (fixeu-vos si les hauré posat vegades) les altres cadenes no sé ni a quin canal les va sintonitzar en el seu dia el meu TDT.