Una cosa pitjor que el 155

Última modificació: 25 de juny de 2020

Hi ha una cosa pitjor que el fet que el Rei d’Espanya hagi amenaçat com a mínim 2,2 milions de ciutadans de l’Estat. Al cap i a la fi, és la seva feina, mostrar-se ferm amb qui posa en risc la preservació de la memòria, la identitat i la unitat de l’Estat que ell representa. Una monarquia (Franco ho sabia molt bé quan ho va deixar tot lligat i ben lligat) és una forma d’Estat que dona tal importància a la seva unitat que assigna la seva màxima autoritat a una figura que no prové de la suma de voluntats particulars sinó de un factor tan arbitrari com un llinatge.

Hi ha una cosa pitjor que el fet que els líders europeus com Juncker o Tajani (per cert, no escollits pels ciutadans) hagin insultat no només els independentistes catalans (europeus de ple dret, aportadors nets a la UE i majoritàriament europeïstes, tal com recordava Carod-Rovira en aquest article) titllant-los d’egoïstes, sinó també als sobiranistes, no condemnant la violència de l’1 d’octubre ni oferint una solució alternativa a la presó legal que Espanya representa. Al cap i a la fi, la Unió Europea és una unió d’interessos entre els quals no s’hi troben els sotracs polítics i econòmics presents i futurs que poden provocar la creació de nous estats. I no només això: la moral de la Unió Europea queda perfectament il·lustrada pel fet de felicitar-se per tenir un grapat de morts o desapareguts menys que l’any passat a les costes del mediterrani (2.726 de d’inicis d’any, la meitat de les víctimes migrants de tot el món). O pel fet d’firmar la Unió és la millor fortificació contra els drames del passat (la paraula fortificació no podria ser més encertada) mentre a Hongria un president defensa polítiques filofeixistes cap als immigrants. O pel fet d’omplir-se la boca amb el futur de la Unió com si justament avui no hagués tingut lloc a Brussel·les una cimera per parlar de la sortida d’un dels seus membres més importants.

Hi ha una cosa pitjor que el fet que els líders espanyols (PP, PSOE i Ciutadans) es neguin a un diàleg per al qual en realitat no hi tenen cap incentiu (no hi ha res a dialogar mentre no considerin Catalunya un subjecte sino un objecte) i vulguin intervenir una comunitat autònoma (començant pel seu més preuat -i consensuat- element cohesionador que és l’escola) per donar un escarment al sobiranisme. Al cap i a la fi, són els màxims defensors del pacte que el Rei representa, entre una dictadura i la seva oposició democràtica. Un acord que, com recordava el diputat al Congrés de Podemos Manuel Monereo aquesta setmana (¿casualment? en un hemicicle mig buit), va permetre la reforma del franquisme més que no pas introduir una democràcia desde zero. Ho demostra la perpetuació de la lògica de vencedors i vençuts que ha fet possible el manteniment de la monarquia, l’absència de símbols compartits amb els republicans com una bandera de tots, els privilegis de l’església, la pervivència dels símbols franquistes, el Valle de los Caídos, les fosses comunes, el fet que Falange sigui un partit legal i un llarg etcètera.

Aquesta cosa pitjor que haver de suportar tot això és saber que a aquesta situació ens hi ha portat la majoria independentista al Parlament. Deixant passar la oportunitat de fer efectiu el 10 d’octubre el mandat obtingut del referèndum per donar avantatge a l’Estat perquè intervingui Catalunya s’ha tornat als vicis més clàssics del nacionalisme perifèric, acostumat a mercadejar amb el fet diferencial: hipotecar la sobirania del poble a l’espera d’un nou greuge amb què poder-la disculpar.

Les opcions que queden a la vigília del 155

Arribats a aquest punt, els partits independentistes ho saben molt bé, només queden aquestes opcions:

• Declarar formalment la independència de forma urgente i presentar-ho davant de totes les nacions del món. Això serà més febles que mai, amb dues persones a la presó com a hostatges, l’Estat amb la iniciativa sobre Catalunya amb l’aplicació del 155, l’avinentesa, potser, d’una reforma constitucional encara més restrictiva per silenciar per sempre les reivindicacions catalanes que Europa aplaudiria per donar una solució definitiva al conflicte, i demostrant al món que és quan ens humilien que hi veiem clar. Aquesta, òbviament, és l’única solució a la qual es poden agafar els independentistes, que haurien de redoblar esforços d’organització en desobediència pacífica col·lectiva. Hauria d’aplicar-se la llei de transitorietat i obrir un procés constituent només segons la nova legislació. I depèn de que la correlació de forces que van motivar la decisió del 10 d’octubre variï.
• Declarar la independència com a reacció a l’aplicació de l’article 155 i convocar eleccions ‘constituents’. Això darrer seria una forma de fer-se perdonar de nou l’acte de sobirania i donar-li la oportunitat d’empatar amb una nova composició de l’hemicicle que pot donar un altre contingut polític a la legislatura. Això, és clar, si no se li regala definitivament el partit a l’Estat, tot arriscant-se a la il·legalització dels programes independentistes per a aquests comicis. Aquestes eleccions en realitat serien autonòmiques si se celebren segons la legislació espanyola i en aquest cas la declaració seria paper mullat.
• Convocar eleccions directament per evitar prendre la decisió de suspendre la independència i deixar-ho en mans de la propera composició al Parlament. Això ocorreria si les veus de fora i sobre tot de dins que van recomanar a Puigdemont no declarar la independència formalment no han canviat d’opinió des del dia 10 i prefereixen convocar a ser convocats. Tot plegat amb l’esperança que no els il·legalitzaran, igualment, un programa independentista. Les eleccions, per bé que els puguin dir constituents, no ho seran perquè no es faran d’acord amb la llei espanyola i no la nova legislació catalana.

En el cas que la majoria independentista al Parlament decideixi la opció A, i l’Estat respongui convocant eleccions per mitjà de l’article 155, els partits independentistes tindran les opcions de:

• Presentar-s’hi i reconèixer, per tant, la legitimitat de l’Estat espanyol de fer aquesta convocatòria. Aquesta opció impllicaria dotar del contingut polític a la legislatura que l’Estat espanyol permeti, mentre continua intervenint Catalunya.
• No presentar-s’hi (encara que sigui forçosament si s’il·legalitzen els programes electorals independentistes) i no fer res més. També s’estaria reconeixent, de facto, la legitimitat de l’Estat espanyol de fer aquesta convocatòria i plegant-se a la intervenció total de Catalunya.
• No presentar-s’hi (encara que sigui forçosament si s’il·legalitzen els programes electorals independentistes), mantenir el President i el Govern i establir una doble via parlamentària (com detallava el diputat Toni Castellà a Nació Digital) per la negativa a reconèixer una representació il·legítima a Catalunya -de facto, un país ocupat-, provocant una crisi institucional inèdita a Europa occidental.

Els partits independentistes en la seva por per assumir els costos de ser lliures (uns costos que la majoria sobiranista amb tota probabilitat estaria disposada a assumir com a recompensa per uns polítics valents) han tornat a demanar perdó al món per ser una nació i demanat que ens donin permís per existir. Això ens ha deixat a mercè de la iniciativa recentralitzadora de l’Estat, cada cop més difícil de contrarrestar dins d’règim autonòmic que ja no existeix. Un règim on ja hem vist que si ets minoria, les normes, no les fas, sinó que te les fan.

Si els propers dies no es produeix la opció que encara és la menys dolenta a dia d’avui si de debò ens creiem que Catalunya és sobirana, que és declarar la independència tot i la nostra situació de feblesa, i defensar-la davant del món amb el suport de més de 2 milions de catalans i amb la seguretat que no hi haurà el mateix nombre que ho vulgui impedir. Pel contrari, els polítics actuals seran responsables d’un procés encara més lent i costós del que ara es resisteixen a assumir, per bé que la partida -com reconeixen en privat molts unionistes- està guanyada.