Xavier Rius i E-Notícies: la meva experiència allà i la seva reacció en fer-la pública

Última modificació: 25 de juny de 2020

Avui a Twitter he fet un fil de tuits explicant la meva experiencia laboral a l’E-notícies.

Resumint, he explicat que fa uns deu anys, poc després d’acabar la carrera, vaig fer una llençada masiva de currículums a diferents mitjans, entre ells l’E-notícies, que aleshores gaudia d’una bona salut en ser dels primers mitjans netament digitals a Catalunya.

Em van contactar per email dos anys després, després d’haver treballat l’estiu a RAC1 com a locutora de butlletins, i mentre estava treballant als matins a la universitat com a assistent docent. Em van dir que buscaven algú que pogués fer de freelance, amb llibertat d’horaris (quelcom que ja m’anava bé atès que treballava als matins), que cobrís temàtica de Barcelona que podria triar amb llibertat.

Jo tenia curiositat per saber com es treballava a un mitjà exclusivament online en un moment on pocs ho eren, i vaig acceptar. Em van dir que em pagarien 1.500 euros bruts al mes com a autònom, cosa que em va semblar un dineral.

El primer dia ja vaig veure que la feina que volien que fes no tenia res a veure amb la que m’havien proposat. Res de llibertat d’horaris ni de llibertat de temes. Havia d’estar allà a les 16h com a molt tard i treballar, majoritàriament a redacció, redactant notícies que decidia el director, Xavier Rius, que ni tan sols anàvem a cobrir. Rius dictava el titular, i després tu t’havies de buscar la vida per escriure un text que concordés amb el titular. No m’he trobat amb això mai de la vida, a cap mitjà on hagi treballat. Mai.

Jo em vaig resistir a signar cap peça, i vaig saber que estava fent bé quan un company, un jovenet acabat de sortir de la carrera que havia fet allà les practiques de la facultat, em va dir que no ho fes. Que ell portava molt de temps signant peces per aquella casa i que s’havia guanyat el desprestigi a totes les rodes de prensa. També em va explicar que havia presentat currículums a altres mitjans, però que dir que havia treballat a E-notícies el deixava marcat. Una anècdota que em va narrar va ser que el propietari del mitjà l’havia acompanyat a un esmorzar off the record amb Joan Puigcercós (si no recordo malament). A l’esmorzar no es va presentar com a propietari del mitjà sino com a empresari. Aquest senyor va enregistrar el contingut de l’esmorzar amb un bolígraf-micròfon de La Tienda del Espía i després va obligar-lo a publicar-ho al diari, amb la signatura del redactor. Quan el partit va demanar explicacions al diari, en comptes de donar la cara pel noi, van dir que havia estat una patinada seva.

Li vaig preguntar com es finançava E-notícies, i no m’ho va saber dir del cert. A mi el propietari m’havia parlat d’elevats ingressos en publicitat, i m’ho crec, atès que aleshores el mercat online no estava ni la meitat d’explotat que ara. Però el seu propietari també té altres negocis, dels quals segurament també extreu recursos per al diari, incloent la redacció minúscula que tenen. També cobraven aleshores per la subscripció al Confidencial, que bescanviaven amb agències a canvi de teletips. En el cas d’una altra agència tenien hackejat un compte per accedir a teletips. També escrivien alguns comentaris a les seves notícies com si fossin usuaris.

Quan, al final de la segona setmana el diari em va seguir pressionant per complir un horari, al contrari del que havíem pactat, i fins i tot em van insinuar que havia de deixar la meva feina a la universitat perquè em necessitaven als matins per rodes de premsa diverses (no tenien cap altre periodista que ho fes a part de Rius), vaig començar a tenir ansietat i vaig plegar. Ho vaig fer per telèfon, si no recordo malament, i ho vaig fer per les bones. Els vaig dir que ells necessitaven un altre perfil professional i ells hi van estar d’acord.

Tot i que només vaig treballar-hi dues setmanes, el propietari em va oferir 1.500 euros de forma excepcional els primers quinze dies per les hores de feina i perquè comprés un portàtil Mac i un Iphone. Aleshores valien totes dues coses el triple que això. Em van pressionar per treballar amb material Apple sense cap explicació tècnicament comprensible, atès que al gestor de continguts d’E-notícies es podia accedir des de qualsevol lloc amb accés a internet, i a la redacció tenien Macs de sobretaula d’últim model. No vaig veure mai aquesta quantitat. Al principi els ho vaig reclamar per email, sense èxit. Després ho vaig deixar córrer. No ho vaig denunciar pel mateix motiu que molta gent quan li passen aquestes coses: no tenia ganes de merder, no volia més contacte amb ells i a més em feia vergonya cobrar per allò que havia fet aquelles dues setmanes.

Les respostes a tot això que ha donat Xavier Rius, director d’E-notícies, quan he publicat la història després que m’hagi qualificat de “becària”, han estat, primer, que no es recordava de mi; després ha recuperat miraculosament la memoria i ha dit que només hi vaig treballar dos dies (sí que vaig fer coses per a ells, en dos dies). Espero que, ara que ha reconegut públicament que hi vaig treballar, pugui demostrar que em va contractar o, com a mínim, que em va pagar.

Ha reconegut que dicta els titulars afirmant que els directors de diari “seriosos” (sic) són els que trien els titulars (nota, a mi ni José Antich ni cap altre cap de El Nacional ni ningú a cap altre mitjà m’ha dictat mai un titular).

També ha fet mofa de l’ex-treballador seu ironitzant sobre quina carrera seva pot haver dinamitat, sense negar res del que m’havia explicat aquell noi.

Finalment ha fet el seu particular homenatge al Déu dels ad hominems afirmant que he explicat tot això perquè sóc parella de Joan Maria Piqué, cap de premsa d’Artur Mas, i ell en va demanar la dimissió. Va una mica desconnectat, pobre. El rumor aquest és de fa dos anys, i era tan cert que vaig témer ser acusada de bigàmia. Tot això, no sense abans dedicar-se a citar el meu ex-cap, José Antich, als seus tuits, per notificar-li quina conversa estàvem tenint. Ja sabeu, tipus “ei, mira com ventila aquesta noia les experiències a diaris anteriors”. Tranquil, Xavier, jo de El Nacional no tinc res a ventilar, perquè no he tingut cap mena de problema amb ells, cosa que sembla que no es pot dir de tu i la teva colla.

En fi, és una pena que una persona que, malgrat penso que és permanentment hostatge del seu ressentiment envers la funció pública en general, té moments de lucidesa en les seves reflexions critiques sobre la política. Fins i tot quan es posa tan maleducat a les rodes de premsa posteriors a l’executiva del Govern. El perden les formes, però sovint l’encerta de ple.

L’últim cop que vam coincidir em va dir que era molt trist que el procés hagués dinamitat tota una generació de polítics, des de Puigcercós, Ridao, Herrera, Saura, Tura, etc. Tot, en només 6 anys. I crec que té força raó.

Llàstima que amb ell mateix no faci autocrítica ni en un 1% del que posa a parir (perquè no sap fer crítica constructiva en absolut). Llàstima que marranegi com un nen petit quan se’l posa en evidencia. Si TV3 i Catalunya Ràdio (però tampoc cap mitjà privat) no el truquen no és perquè sigui crític amb el procés, ja que (encara que a alguns no els sembli prou) a la majoria de mitjans s’hi convida algun cop o altre a gent de totes les sensibilitats (o com a mínim és el que jo veig quan hi vaig). Ni tampoc és, segurament, perquè sigui bon o mal periodista, perquè a tot arreu hi ha de tot. És perquè, primer de tot, s’ha de ser decent (i intel·ligent). I cap mitjà, ni públic ni privat, de cap país, contracta col·laboradors que menyspreen per sistema el mitjà que els paga. És de calaix.

Jo podré denunciar a Atresmedia si el dia de demà no m’hi deixen treballar per les meves idees polítiques. Però entendré perfectament que no m’hi vulguin si dia sí dia també em dedico a injuriar-la.