Consulta 9N: la partida continua

Última modificació: 25 de juny de 2020

Que, després de la suspensió de la llei de consultes per part del Tribunal Constitucional, tots els partits pensaven que no hi hauria consulta fins la reunió de dilluns 13 d’octubre ja no hauria d’escapar a ningú a aquestes alçades. La prova més recent la tenim en el posicionament de Joan Herrera davant del nou format de consulta del 9 de novembre: no té sentit que el líder d’Iniciativa es desmarqui com ho ha fet d’un procés participatiu de l’estil de molts altres que ha defensat anteriorment. I menys encara que al·legui que una forma de participació com el nou 9N desvirtua la consulta inicial i alhora defensi que una protesta davant dels col·legis i una recollida de signatures (que, recordem-ho, també és una forma de participació i no un procés electoral) té algun tipus d’efectivitat.

Només té significat que hagi recorregut a l’ambigüitat ecosocialista perquè la seva formació confiava que la consulta finalment no es faria: Artur Mas es faria l’harakiri anunciant directament eleccions plebiscitàries i podrien menjar durant la campanya electoral per aquests comicis del que CiU els oferís en una safata. I durant el procés, haurien evitat anar del bracet de PP, PSC i Ciutadans i donar aire a formacions que s’han declarat partidàries del dret a decidir, com ara Podemos i Guanyem.

D’altra banda, també Esquerra ha evidenciat que feia temps que tenia coll avall que no hi hauria consulta. Per començar, no entrant al Govern tot demanant les conselleries que més pes tenen a l’hora de portar a terme la consulta amb èxit (Governació i Interior) i que, a més, a hores d’ara estan en mans d’Unió. Les enquestes els afavorien de cara a unes eventuals plebiscitàries i el fet que no hi hagués consulta els proporcionaria, probablement, un transvasament de vots històric de CiU.

A darrera hora, però, Artur Mas ha fet una bona jugada davant del seu partit, els seus aliats, davant de l’electorat i davant dels seus adversaris a Madrid: el nou plantejament del 9N és un intent desesperat de salvar la seva cadira i el seu partit, satisfer els independentistes àvids de votar encara que sigui regalant una bicicleta a tots aquells a qui va prometre una moto i posar la pilota a la teulada dels partits proconsulta i el Govern espanyol. I tot, sense perdre-hi res, perquè les enquestes ja li són adverses i molts ja li estaven cavant la tomba política.

Manifestants porten la paraula “Independència Consulta 9N” davant del Palau de la Generalitat el 27 de setembre de 2014

En aquest context, Moncloa té per davant dues possibles jugades. La primera, en la línia del que ja va expressar el dia que Mas va anunciar el nou 9N, és que no es faci “el referèndum l’anomeni com l’anomeni”, a risc de ser ells mateixos qui li donin l’estatus de referèndum i mostrar al món com impedeixen una simple enquesta amb una mostra elevada. La segona és no fer-hi res al respecte i permetre que a Catalunya se sàpiga el que en definitiva la majoria de catalans volen saber: quin pes real té l’independentisme a Catalunya.

Tot indica que cap dels partits proconsulta ha estat honest amb la ciutadania. Mas no ha fet la consulta que els catalans esperaven. Aquí no s’anava a desobeir ningú, al Govern li ha pogut la por, i totes les forces polítiques ho sabien. Perquè Mas era conscient que desobeir requeria procurar que els funcionaris tals com  directors de centres educatius, forces d’ordre públic i personal administratiu relacionat amb el cens electoral i serveis estadístics estiguessin disposats a córrer el risc de sancions i a enfrontar-se a judicis ràpids i a condemnes d’inhabilitació, així com també alcaldes i regidors que cedissin espais municipals per promoure el referèndum o col·locar urnes per a la votació. També confiar que els agents dels Mossos d’Esquadra, el sindicat dels quals encara va recordar fa pocs dies que la policia catalana ha d’obeir la Constitució Espanyola, desoirien l’ordre del Govern espanyol de tancar els col·legis electorals o impedir la seva obertura com Moncloa tenia previst. I el mateix amb jutges de guàrdia.

I, més enllà de concloure si aquest retrat del Govern espanyol ens convindria de cara a l’exterior, la incertesa que aquest ens aporta té a veure amb la seva incidència en la mobilització. Hi ha la possibilitat que els catalans, davant de l’actitud de l’executiu, es mobilitzessin massivament a votar i es complissin les expectatives de mobilització. Però la literatura sobre l’acció col·lectiva ens indica que molts individus, encara que compartissin els mateixos interessos amb la resta (portar a terme la consulta), podrien no actuar conjuntament en funció d’aquests interessos compartits. Això és perquè el risc individual que correrien o l’esforç que haurien de fer seria superior al benefici que podrien obtenir de l’acció col·lectiva. I això aplica especialment a molts dels partidaris del NO a la independència, o fins i tot als del SÍ-No, encara que a les enquestes apareguin dins del 80% favorable a exercir el dret a decidir, perquè la seva alternativa de vot és igual o similar a l’statu quo i no hi perdrien gaire.

En un referèndum vinculant, és possible que els contraris a la independència es mobilitzessin massivament davant de l’amenaça del SÍ (l’individu es mobilitza especialment quan percep que el seu vot pot fer decantar la balança). Però en una consulta no vinculant que, a més, li pot comportar riscos personals, és probable que es quedessin a casa i apel·lessin a la baixa participació, i en concret a la baixa participació del NO, per invalidar el resultat del referèndum. A més, moltes de les garanties que no es compleixen amb aquest tipus de consulta ja no es reunien a l’anterior, començant per l’absència d’observadors internacionals d’organismes reconeguts com la fundació Carter o l’OSCE, perquè, entre d’altres, s’entén que a la UE tots els països són plenament democràtics i no cal la seva tasca. La incertesa de la jugada de la desobediència era, probablement, massa gran, i implicava un alt risc de fracàs. I a la desobediència d’aquesta magnitud només s’hi pot recórrer una vegada.

Amb tots els seus inconvenients, el nou 9N ens ha de permetre conèixer el que pretenia la consulta inicial i que segons les enquestes una gran majoria dels catalans vol saber: quin percentatge de catalans vol que Catalunya sigui un estat independent. No és el format, sinó els partits polítics els que han de fer el seu resultat vinculant (cal recordar que la consulta anterior tampoc no ho era). De fet, hi ha experts en Dret que ho consideren un referèndum, per bé que no se sustenti en la llei de consultes. Una mobilització massiva del Sí-Sí legitimaria una candidatura unitària o, en el seu defecte, un punt programàtic pactat entre forces independentistes en unes eleccions plebiscitàries que apostés clarament per declarar unilateralment la independència si aquests partits obtenen majoria. De fet, encara que ho neguin, els par
tits contraris a la independència dotaran les properes eleccions autonòmiques d’un caràcter plebiscitari. El PSC ja ho mostra amb la seva nova imatge, que recupera la senyera, el puny i la rosa tradicional dels socialistes i un lema que representa la tercera via en estat pur: pacte i diàleg amb l’Estat.

Esther Niubó, portaveu del PSC, a la presentació de la nova imatge del partit de cara a les properes eleccions.

L’escenari que se’ns obre, però, torna a ser del tot incert. Ens esperen noves jugades dels actors implicats en la partida, començant per la necessitat urgent que Convergència abandoni les seves ambigüitats respecte de la DUI (fins i tot si és a costa de trencar amb més de trenta anys de federació amb Unió) per intentar recuperar la credibilitat que pot haver perdut pel camí fins a descafeïnar la consulta. I caldrà veure si els votants de CiU, que de moment no sembla que tinguin gaire més alternativa que esperar la propera jugada del partit, seguiran confiant que un Mas que, justificadament o no, no s’ha atrevit a desobeir l’Estat per fer una consulta, s’avindrà a tirar endavant directament una secessió. Tot indica que, en aquesta continuació de la partida, l’ANC i Òmnium entraran a jugar amb un paper més destacat que mai. El procés continua i posarà a prova la paciència de tots aquells que afirmen tenir pressa.