Cuba és una democràcia? El debat soterrat

Última modificació: 25 de juny de 2020

Cuba no és una democràcia. Pot ser que altres països que es diuen democràtics tinguin dèficits democràtics, com pot ser que Cuba hagi assolit nivells de desenvolupament i benestar social equiparables a altres països que es diuen democràtics. Però això no fa de Cuba una democràcia. De fet, alguns països del Golf també tenen certs índexs de desenvolupament i benestar i això tampoc no els fa democràcies. El mateix franquisme va assolir en poques dècades un alt grau de benestar social comparat amb la fi de la guerra civil i això no el va transformar en una democràcia.

Que cap país té un sistema homologable a una democràcia com l’entesa pels grecs, o com l’ideal liberal, ho comparteixen politòlegs de referència. Per això un dels més reconeguts, Robert Dahl, va encunyar el terme poliarquia. Considerava la democràcia un sistema ideal inabastable, per això els sistemes polítics que considerem com a tals són en realitat poliarquies, que s’assemblen més o menys a aquest ideal. En aquesta línia, índexs com el de Polity IV classifiquen els règims polítics amb una puntuació gradual, no dicotòmica democràcia/dictadura, de -10, autocràcia completa, a 10, democràcia completa.

Ara bé, sí que hi ha consens al voltant de dues condicions necessàries (encara que no suficients, se n’han de donar també d’altres) perquè un règim pugui considerar-se una poliarquia: el debat públic i la capacitat de representació, dues dimensions que, entre d’altres, es reuneixen en el dret de votar en eleccions lliures i imparcials. No hi ha cap politòleg que no consideri aquestes dimensions necessàries per a la democràcia (o la poliarquia, en termes de Dahl).

Això no vol dir que els règims polítics siguin democràcies plenes pel fet de permetre votar en eleccions lliures i imparcials, però sí que vol dir que un règim no és una poliarquia si no permet votar. Aquesta és la pedra angular del debat.

El règim polític és rellevant en el benestar social

Els que volen equiparar una cosa amb l’altra, basant-se en resultats, realment estan afirmant que poder votar no és rellavant si no s’assoleixen aquests resultats, però ningú no s’atreveix a plantejar-ho obertament en aquests termes. És més políticament correcte intentar igualar totes les democràcies (o poliarquies, en termes de Dahl) a la baixa, apel·lant als resultats, per no reconèixer que Cuba no ho és. De fet, la seva constitució, al seu article 53, supedita la “llibertat de paraula i de premsa” “als objectius de la república socialista”, i al seu article 63, situa “la traició a la pàtria” com “el més greu dels crims”, i que “qui la cometi, està subjecte a les més severes sancions”.

Cal no oblidar la Comissió Cubana de Drets Humans i Reconciliació Nacional (CCDHRN) va documentar més de 8.600 detencions per motius polítics de l’oposició al govern i activistes durant l’any 2015-2016, segons Amnistia Internacional.

De fet, el debat sobre si un règim polític té realment importància per una societat o si és indiferent perquè sempre hi haurà un poder opressor del tipus que sigui, tampoc no és nou. Els italians Mosca i Croce (citats per Dahl a La Poliarquía. Participación y oposición), ja ho feien amb el règim parlamentari italià anterior al feixisme de Mussolini. Però està demostrat que, en el pitjor dels casos, la major part dels indicadors de benestar econòmic i social els lideren les enteses com a democràcies liberals occidentals, partint pel coeficient de GINI, que mesura la distribució de la riquesa, i que una societat que es defineix com a socialista hauria d’aspirar a liderar.

En canvi no hi ha cap estudi de cap institució que aporti proves de la correlació entre revolucions i posteriors dictadures populars posterior desenvolupament econòmic i el benestar social, especialment de les classes més desafavorides, i que per tant la manca de llibertats sigui un mal necessari o mal menor. Ni tan sols el règim cubà. Przeworski, Alvarez, Cheibub i Limongi ho van tractar al seu manual Democracy and development, així com Carles Boix, a Democracy and Redistribution.

Alguns indicadors del desenvolupament a Cuba

Cuba fa anys que no aporta dades que permetin calcular el seu coeficient de GINI ni altres variables relacionades amb la pobresa, però segons estimacions de 2008 recollides per Reuters, aquest índex en aquest podria haver passat de ser un dels més positius del món a estar per sota de Taiwan, Etiòpia, Burundi, Níger o Sudan (estimacions d’aquests països disponibles al World Bank Group i a Wikipedia). Altres estimacions són encara més pessimistes:

El mapa de la igualtat en ingrés que mostra Wikipèdia és aquest. Segons les informacions esmentades de Reuters, Cuba es podria trobar del color d’Espanya, Portugal, Itàlia o Regne Unit:

Per bé que és cert que Cuba ha assolit fites importants en termes d’educació, salut, distribució de la riquesa, investigació científica i desenvolupament humà, també són presents als rànquings països com Qatar, Kuwait, Geòrgia o Timor Oriental, països democràtics llatinoamericans com ara Uruguai, Brasil i Costa Rica i les democràcies liberals occidentals com Noruega, Suècia, Alemanya, França o Estats Units també hi són presents.

Cuba té una taxa d’alfabetització homologable a les democràcies occidentals, al mateix temps que a Geòrgia, Kazakhstan, Turkmenistan i Mongòlia (dades de l’ONU). És primera al món en percentatge del PIB invertit en educació (el 2010, segons l’OCDE), seguida per règims tan dispars com Timor Oriental, Illes Salomó, Namíbia o Dinamarca, i segona en despesa educativa en PIB per càpita per alumne, per sota de Sèrbia i seguida per Moldàvia (amb una renda per càpita de la tercera part de Cuba), Xipre i Eslovènia (dades de 2010, de l’UNESCO). També ocupa molt bona posició en taxa d’escolarització primària i secundària, i en nombre d’alumnes per professor a primària, per bé que l’avancen règims tan diferents com Kuwait i Noruega. No té tan bones taxes en percentatge d’habitants amb educació superior, un 9,5% el 2012 (últim any de què es tenen dades, de l’UNESCO, al 2012), mentre que la majoria de països de l’Amèrica Llatina la superen, com ara la República Dominicana, l’Equador, Mèxic, Brasil i l’Uruguai, a banda de dictadures com Kuwait i Tailàndia.

Cuba és 13a al món en percentatge del PIB invertit en salut (11,1%), rànquing que encapçalen la seva antítesi, els Estats Units, amb un 17,1% de despesa (dades de l’OMS de 2014). És la segona al món en nombre de metges per cada 1.000 habitants, superada per un règim considerat una dictadura en qualsevol país del món: Qatar. Ara bé, en PIB invertit en salut per càpita, està 68a al món (dades de l’OMS de 2014), per sota de països amb menys PIB com Costa Rica (una democràcia consolidada) i Veneçuela, i en la mitjana de la regió d’Amèrica Llatina i el Carib.

Pel que fa a la malnutrició infantil, només existeixen dades de l’any 2000 (UNICEF), en què només es van enquestar 60 països, entre els quals només n’hi ha un d’europeu, Bòsnia, i no hi són ni els Estats Units ni Austràlia ni Nova Zelanda, i tot i això per davant de Cuba van estar Colòmbia, Perú i la República Dominicana (amb menor PIB i renda per càpita) en menor percentatge de nens amb emaciació (un 2%). Si tenim en compte les últimes dades existents de cada país, Cuba es trobaria en percentatge de nens amb retard en el creixement (amb un 7%) per sota de Xile, Jamaica i Costa Rica, a més d’Austràlia, Estats Units, Alemanya o Canadà, però per sobre de Veneçuela (13,4% el 2009), Argentina (8,2% el 2005), Perú (14,6% el 2014), Colòmbia (12,7% el 2010), Mèxic (13,6% el 2012) i altres.

Pel que fa a les taxes de persones que dormen al carrer, Cuba tampoc no n’aporta dades, però nombroses organitzacions denuncien que hi ha milers de sense sostre, que durant la visita del Papa Francesc es van empresonar per no donar mala imatge.

En canvi, Cuba ocupa el lloc 22 del món en despesa militar, un 3,51% del seu PIB (2013, Stockholm International Peace Research Institute), just per sota dels Estats Units, que està al lloc 19 amb un 3,84%, només superats tots dos països per règims del Golf, Rússia i Marroc. La Xina, per exemple, està molt per sota, amb un 1,87%, i Espanya, amb un 1,26%.

El valor instrumental i universal de la democràcia

Tot i que no es puguin extreure teories universals d’aquesta enumeració, si investiguem una mica comprovarem que, malgrat que els països occidentals tenen dèficits que fan que no siguin equiparables a una democràcia sinó a una poliarquia, aquests segueixen encapçalant els indicadors de benestar que al cap i a la fi són objectiu dels que entenen la democràcia com un valor instrumental. No podem saber si Cuba ha assolit les fites que ha assolit gràcies al seu règim o malgrat el seu règim, en un país que té gran potencial, com ara turístic i recursos naturals com el cobalt, níquel, el ferro, el crom, el coure, la sal, la fusta, el silici, el petroli i la terra cultivable.

A més, la democràcia (o la seva versió imperfecta, la poliarquia), no només és entesa com un valor instrumental, sinó universal. El premi Nobel d’Economia bengalí Amartya Sen va argumentar-ho apel·lant a la importància intrínseca que tenen la participació i la llibertat polítiques per a la vida humana, que a mesura que s’han estès en forma de la democràcia (o la poliarquia que coneixem), han anat augmentant els seus defensors i no els seus detractors. Mai hi ha manifestacions a favor de la privació de llibertats sinó al contrari.

De fet, si realment importa el benestar de les persones, un cop observat que les democràcies occidentals, per errors palpables que tinguin, aporten els millors indicadors en aquesta matèria, el camí és millorar aquestes democràcies, i no justificar la manca de llibertats apel·lant a resultats que, com a mínim, no s’han demostrat més positius.