El joc de la consulta

Última modificació: 25 de juny de 2020

La teoria de jocs és una extensió de la teoria de l’elecció racional, que pressuposa que els individus són éssers egoistes i interessats. No miren pel benestar col·lectiu, però de la interacció entre individus egoistes pot produir-se un resultat que sigui òptim des del punt de vista col·lectiu. En la seva aplicació a la ciència política, la teoria de jocs recorda que el resultat de les transicions polítiques depèn de si cada agent polític disposa d’informació sobre les capacitats i els escenaris preferits de l’altre a cada jugada.

Seguint aquest paradigma, els politòlegs A. Przeworski i Josep M. Colomer parlen de la transició d’una dictadura a una democràcia com un joc entre dos jugadors egoistes: en el cas espanyol serien els franquistes partidaris de certa liberalització política o dictablanda i la societat civil. Els diferents escenaris possibles, resultants de cada jugada, són l’statu quo, dictablanda, dictadura amb més repressió, insurrecció social i transició a la democràcia. A cada jugada, la informació que els jugadors tenen sobre les preferències dels altres és fonamental. Per exemple, si els franquistes immobilistes no saben que els liberalitzadors prefereixen una transició abans que aplicar una repressió que, si surt malament, pot provocar una insurrecció després de la qual no puguin conservar certs privilegis (com ara la impunitat), impediran la primera jugada, l’inici d’una liberalització política. De la seva banda, la societat civil només optarà per pressionar els franquistes liberalitzadors si saben que aquests tenen capacitat repressiva limitada o no en coneixen l’abast, en cas contrari es conformaran amb una dictablanda. Al requadre es pot veure les jugades que condueixen a la transició democràtica. Per arribar-hi, com he dit abans, cal que es doni el supòsit d’informació imperfecta sobre les preferències i capacitats de l’altre jugador.

Com va passar a la transició espanyola, l’ordre de preferències dels diferents escenaris de l’Estat i els partidaris de la consulta, el poder organitzatiu de la societat civil a favor del referèndum i l’estimació de la capacitat repressora de l’Estat, són informacions que influeixen decisivament en cada jugada i en el resultat del joc. Es tracta d’una partida racional, i per tant cal no donar-les de forma irracional. Els independentistes escèptics amb la marxa del procés, no poden pretendre, doncs, que el Govern admeti públicament a dia d’avui la seva preferència per desobeir o no l’Estat. En aquesta línia s’ha expressat Artur Mas avui a Talamanca: “Convocaré la consulta. Esperarem que els altres moguin fitxa. Aleshores reaccionarem”.

Tot i que ens trobem davant d’un joc estratègic que no és del tot igual al de la Transició, la propera jugada que pertoca a la societat civil a favor del referèndum és mostrar la seva capacitat d’organitzar-se. I la Diada de l’11 de setembre en serà una prova. És molt fàcil demanar als nostres polítics que trenquin amb l’Estat en nom nostre, com si això fos qualsevol cosa, sense assumir cap cost. Si volem que desobeeixin una possible sentència del Tribunal Constitucional contra la Llei de Consultes, hem de donar exemple. Hem de comprometre’ns i pensar en si nosaltres, com demanem al Govern, estaríem disposats a ser coherents amb el nostre mandat de trencar amb l’Estat i protegir pacíficament les urnes el 9 de novembre si l’Estat hi envia la Guàrdia Civil. Hem de tenir això clar abans de demanar claredat als altres. Si no estem disposats a fer-ho, no mereixem la independència. L’11 de setembre hem de jugar racionalment i demostrar a l’Estat (i als partits pro-consulta) els efectius que tenim de cara al 9N i que ells valorin la següent jugada.

Però la jugada de l’11 de setembre és doblement racional. Malgrat que cada vegada està més estesa la visió que les manifestacions no influeixen en política, la inclusió del dret a decidir a l’agenda política arran de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut l’any 2010 i especialment amb motiu de la manifestació a favor de la independència de l’11 de setembre de 2012, demostren el contrari. Encara que a curt termini les institucions es facin ressò relatiu d’aquest tipus de forma de participació, els partits amb aspiracions de governar utilitzen aquestes mobilitzacions per adaptar el seu programa a les preferències de la majoria de la ciutadania, la que decideix les eleccions, és a dir, les del votant medià. Si les mobilitzacions massives apunten que una part molt important de catalans aposten per la independència, els partits, com a agents interessats i egoistes, intenten convergir amb les preferències d’aquesta massa electoral per guanyar el màxim número de vots possible. I això és fonamental per forçar les forces polítiques a ser clares en el seu programa de cara a unes eventuals eleccions plebiscitàries. Si tenen vocació de govern, no buscaran atraure la minoria. Per això la “V” de l’11 de setembre sí pot influir, i molt, en política, combreguem més o menys amb les iniciatives de l’Assemblea, al contrari del que molts afirmen sobre les formes no electorals de participació.

Dit tot això, no veig motius per afirmar a dia d’avui que no hi haurà consulta. I menys encara, per castigar els polítics abans d’hora. Tenim temps. Artur Mas sap perfectament que, després del desgast al Govern, l’únic que separa Convergència i Unió d’una esfondrada històrica és la celebració de la consulta. Té el vot condicional de molta gent que confia en la seva persona com a idònia per liderar el procés. Unes plebiscitàries serien la ratificació del desastre. I, sincerament, resulta difícil de creure que un polític amb la seva intel·ligència i el seu ego es conformi amb acabar essent l’Ibarretxe català, el llegat del qual quedi en un mediocre “apoyaré”, i portar a la ruïna el seu partit, quan té davant la oportunitat de portar els catalans a una fita històrica.