Els contraris a “aquest referèndum” i l’1O

Última modificació: 25 de juny de 2020

Hi ha una idea encara força estesa que a Catalunya, després de la convocatòria del referèndum, no s’està vulnerant cap dret fonamental. O que, si s’està fent, és per un bé major, perquè s’està protegint alguna cosa més important, que és la democràcia, la llei o, més aviat -perquè ningú ha sabut dir encara quina llei prohibeix fer un referèndum a Catalunya-, la unitat de Espanya. Ambdues creences són incompatibles amb una democràcia plena.

“La gent pot parlar del que li dóna la gana”

La primera d’elles assumeix que no s’estan vulnerant drets perquè la gent al carrer segueix parlant del referèndum, als debats de televisió i de ràdio se segueix discutint del referèndum o els mitjans poden seguir informant del referèndum. Això és el que sosté Eduardo Mendoza avui quan diu que si no hagués democràcia, la gent al carrer no cridaria que no hi ha democràcia. És aquesta concepció deficient del concepte que tenia la seva generació la que els va fer votar sí a una Constitució on el que volen els habitants d’un territori sempre podrà ser vetat pel que volen els d’un altre territori, i que ens ha fet arribar on estem.

Si la gent pot cridar el que li dóna la gana -cosa que a Turquia també es pot fer- és perquè aquest exercici de la llibertat d’expressió és innocu per al poder. Quan t’habiliten a la coronació d’un rei un espai perquè cridis consignes republicanes no estan garantint el teu dret a la llibertat d’expressió: l’estan domant fins fer-lo totalment inofensiu.

La veritable defensa de les llibertats com la d’expressió es dóna quan es fa sabent que el seu exercici pot sacsejar al poder. No es prohibeix parlar del referèndum en televisió perquè de moment no suposa cap perill per a l’statu quo. En canvi un web d’un particular que informa els ciutadans de com organitzar-se per esmenar l’statu quo de forma efectiva -la que no veta la Constitució-, o que els organitza perquè duguin a terme col·lectivament iniciatives que difonen aquesta acció d’esmena, sí suposa un perill per al poder, i per això ho censuren. Perquè sí fan trontollar el poder establert. Això és el que passa a les dictadures.

Òbviament a les dictadures les restriccions són més severes i sistemàtiques, però no perquè siguin més enemics de la llibertat d’expressió, sinó perquè el poder representat per una sola idea fa que massa expressions alternatives puguin sacsejar-la. No obstant això, se sustenta sobre el mateix: les idees subversives (més o més nombroses segons el tipus de règim) són perilloses i cal eradicar-les. En altres paraules: l’exercici de la lliure expressió està condicionat al perill que aquesta representi per a la perpetuació del poder polític vigent. I penalitzar la llibertat d’expressió a la dissidència (no pas a la oposició) és incompatible amb un sistema que es digui democràtic.

“El que facin els jutges estarà bé”

La segona és la que, tot i que assumeix que s’està donant una vulneració drets, conclou que el deteriorament de llibertats està ben plantejat perquè suposadament la mana un jutge. Per començar, associar la virtut a l’statu quo és una perversió. L’Estat és una forma de dominació acceptada o no acceptada col·lectivament, amb la finalitat de mantenir la pau social, i això no té a veure amb la moral, sinó amb el poder. Però és que a més, cap democràcia pot seguir sent-ho vulnerant els propis requisits que la defineixen, només amb l’ús de la força. Entre aquests requisits hi ha la llibertat d’expressió i la informació alternativa que, com he exposat abans, no es donen si es reserven només a les idees innòcues per al poder. Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia, així que no pots justificar la seva vulneració per defensar-la, perquè estaràs vulnerant la democràcia mateixa, és tan senzill com això.

Cada postura, té conseqüències

Acceptar qualsevol de les dues coses, per tant, xoca frontalment amb defensar una democràcia. I alguns ho fan, per acció, donant obertament suport a les mesures que està prenent l’Estat per mitjà del sistema judicial i la policia, o per omissió, callant davant el que està passant perquè, tot i no estar d’acord amb l’actuació de l’Estat, tampoc està a favor d’aquest referèndum (sic). No hi ha altres opcions, per molt que hi hagi qui vulgui eludir responsabilitats escudant-se en la “polarització”. No pots defensar els drets que l’Estat està vulnerant amb el silenci. El silenci sempre otorga. No prendre partit deixa el partit en mans de qui té el poder.

El silenci del NO s’ho atribuirà Rajoy

Per això l’1 d’octubre, aquells que no estan d’acord amb la vulneració de llibertats que està duent a terme l’Estat i alhora no estiguin d’acord amb aquest referèndum (sic), només poden manifestar la seva disconformitat anant a votar NO. Molts els diran que això és entrar en el joc independentista, però és l’única manera que la seva postura no se l’adjudiqui Rajoy i els que li estan donant suport. Un NO en aquest referèndum és l’única manera de visibilitzar la visió que hi ha una gestió d’aquest conflicte alternativa a la del PP, sense vulnerar l’Estat de dret per -suposadament- protegir-lo. El 9N ja es van mobilitzar 100.000 valents que van desafiar l’statu quo per defensar la llibertat d’expressió quan no estava tan en perill com ara. Ara es juga la idea de tots nosaltres de la democràcia.

I si guanya el NO, aquesta serà l’esmena a la totalitat de la gestió del Govern espanyol més evident feta fins ara. Se m’escapa un somriure només d’imaginar-me la cara de Rajoy davant una mobilització massiva d’un NO que no combrega amb la seva -suposada- defensa de l’Estat de dret vulnerant la llibertat d’expressió i de reunió, extralimitant els poders del sistema judicial, sense política, identificant arbitràriament a periodistes que fan la seva feina i altres civils, vulnerant correspondència o detenint la dissidència.

Per cert, que l’autoritarisme i la vulneració de llibertats, per aquells que ho atribueixen també a les votacions al Parlament a principis de mes, només els pot exercir qui realment ostenta el poder polític, que és l’Estat.

L’alternativa al SÍ i al NO està l’1O

El silenci del NO en aquest referèndum, vulguin els partidaris d'”un referèndum però no aquest referèndum” o no, es llegirà com una confirmació que l’alternativa al projecte del SÍ a la independència només és Rajoy, perquè ningú més està alçant la veu i com una invisibilització de qualsevol altra alternativa. Perquè, sincerament, no sé de cap cas en què el vencedor d’una guerra tingui algun incentiu per negociar una alternativa amb els perdedors.