La teva comoditat econòmica no val la meva dignitat (resposta a Víctor Amela)

Última modificació: 25 de juny de 2020

Avui en Victor Amela cita en un article a La Vanguardia un debat a 8aldia entre Josep Manuel Silva i jo, on discutíem sobre els costos que pot tenir una independència unilateral. A la meva disposició a començar des de zero si això és el que haig de fer per la independència de Catalunya, Amela respon que no vol “pagar tu dignidad con mi ruina, no quiero ir a peor ni mal alguno a los bancos benéficos que acojan a los bancos benéficos que acojan ahorros de convecinos míos independentistas”.

Deixant de banda la demagògia que transpua tot l’article polític disfressat de crítica televisiva, Amela sembla haver descobert la sopa d’all, és a dir, en què consisteix el conflicte polític, constituït per:

• Un conjunt de persones que no es troben bé amb l’statu quo i, després de fer una valoració cost-benefici i nivell d’incertesa vinculat a la consecució del canvi, estan disposats a assumir riscos -i posar en risc els altres- per canviar-lo.
• Un conjunt de persones que es troben bé amb l’statu quo (o que no trobant-se bé amb l’statu quo el prefereixen després de fer una valoració cost-benefici i nivell d’incertesa vinculat a la consecució del canvi prefereixen no canviar-lo) i estan disposats a assumir riscos -i posar en risc els altres- per mantenir-lo.

Tots els conflictes, la resolució dels quals es pugui fer dins del marc legal o no, funcionen igual. Els “anhels sacrificials”, com dius, Víctor, dels treballadors (que també pagaven a qui -en les teves paraules- s’extremaven a amargar-los els dies) van aconseguir fa dècades que si treballes com a assalariat la teva jornada màxima legal sigui de 40 hores setmanals, tot i que la patronal d’aleshores també pensava que la dignitat dels treballadors “no valia la seva ruïna”. També es poden considerar sacrificis estoics els de qui aguanten que es rescati els bancs amb els seus impostos sense obtenir res més a canvi que el fet que li perdonin la vida.

En el meu cas, no pretenc que la meva lluita és heroica. Simplement faig un balanç de costos-beneficis tenint en compte la incertesa de conservar els meus ingressos i decideixo que val la pena el risc, perquè jo ja he viscut sense res i he començat des de zero, que és el pitjor dels casos. Si me’n vaig sortir abans, puc tornar-ho a fer, amb l’al·licient que ho faig amb un objectiu clar, que és la convicció que la meva vida i la dels altres anirà a millor, no per necessitat econòmica. Als Estats Units la gent fracassa mil i una vegades. Qui té el problema és qui mai no ha hagut de renunciar a res. Jo pretenc que el resultat d’aquesta renúncia sigui millor per tothom que l’statu quo.

I no t’enganyis, Víctor. La dignitat és un dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua en tant que humans. Posar-li preu mai és una bona idea. Perquè quan algú està disposat a pagar-lo, ja no tens res més a oferir. Aquest algú esdevé el teu amo i tu el seu esclau.