L’odi de Vidal-Folch

Última modificació: 25 de juny de 2020

Segurament una de les coses que volia Ignacio Vidal-Folch amb el seu article de dimecres a El País, on fantaseja (sic) amb “trens plens de psiquiatres” per a Catalunya (el Govern, els seus portaveus i la seva opinió pública), era precisament el que fa aquest post: parlar d’ell. I és que és l’únic que pot pretendre un escriptor que publica quelcom que no té ni de bon tros el nivell literari que se li espera i ni tan sols és original.

Ja Francesc de Carreras tractava els independentistes de malalts el mes de maig: “Hasta ahora se pensaba que Cataluña sufría un estado febril que podía curarse con aspirinas, a lo más con antibióticos. Quizás ha llegado el momento de pensar que el alcance de la enfermedad es bastante más grave”. I no només això: començar comparant l’independentisme català amb el terrorisme al País Basc també està molt suada, entre d’altres, per una altra catalana que cobra sou(s) públics: Alícia Sánchez-Camacho. I què dir del morbo amb què juga unint conceptualment trens i conflicte polític, quan un escriptor hauria de tenir molt en compte el que aquests evoquen en l’imaginari europeu del segle XX. Una metàfora que, per cert, també l’han patentada molts d’altres abans que ell.

Sense ànim de voler fer més publicitat d’un article tan vergonyant com conceptualment mediocre (s’ha de ser mediocre per parlar de diàleg després d’insultar aquells amb qui has de dialogar), l’escrit és útil per reflexionar sobre com distingir casos d’odi ètnic. Hi ha politòlegs als quals no els agrada el concepte “ètnia” per parlar de conflicte polític. De fet, fa uns dies, un periodista i politòleg va dir al programa de debat La Rambla de BTV que el concepte “ètnia” és propi de segles anteriors i rebutjava aplicar-lo al cas català. Però al contrari de com s’utilitza normalment, “ètnia” no es refereix solament a la raça, o, si més no, fonamentalment a la raça. Si atenem a la seva etimologia, ἔθνος és “poble”, “agrupació de gent amb característiques compartides”, sense especificar quines, tot i que l’origen (la sang) sigui una de les característiques a les quals més es recorre a l’hora de definir la pertinença a un grup social. En ciència política s’utilitza aquest significat, poble, en termes generals, per definir grups socials que comparteixen uns lligams (culturals, religiosos, lingüístics, racials…) que els fan identificar-se amb un grup i no amb un altre. Tothom té aquest sentiment de pertinença, en menor o major mesura. Per això, quan es parla de problemes entre aquests tipus de grups, sovint es parla de conflicte ètnic.

El conflicte ètnic es pot abordar de diferents maneres. Els teòrics que l’estudien des del punt de vista econòmic, consideren que com més semblants siguin els objectius dels diferents grups socials, més fort i persistent és el conflicte. Els que l’analitzen des del punt de vista del domini cultural consideren que els sistemes polítics en societats plurals estan destinats al domini d’un grup o a la seva destrucció. Ambdós paradigmes il·lustren força bé el conflicte catalanoespanyol. En la pràctica, les solucions més freqüents al conflicte entre grups socials diferenciats sembla que proven totes dues teories. La incapacitat de trobar mecanismes amb els quals pugui conviure la diferència condueixen sovint a solucions dràstiques, com ara l’assimilació cultural (cas dels Estats Units o Israel) o la secessió, i en els casos més extrems, la neteja ètnica o el genocidi (com hem vist fa poques dècades a Europa i actualment a diferents països del món) (Sala, 2009).

En un segle com l’actual, com a reacció a la inviabilitat, la irracionalitat, la indesitjabilitat o el fracàs de les solucions anteriors, Europa i Nord-Amèrica intenten trobar solucions per sufocar o prevenir el conflicte ètnic mitjançant l’enginyeria institucional (concessió de més quotes d’autonomia). Per això a diversos països que han estat escenari d’una mala gestió del conflicte ètnic, tenen força cura amb actituds que poden agreujar-lo, com ara les mostres d’odi. Perquè les demostracions d’odi erosionen encara més la convivència i esperonen solucions dràstiques com les que s’han esmentat al paràgraf anterior. Alguns les legislen durament. D’altres opinen que esperonen la conflictivitat en crear sensació de persecució i incitar eventualment reaccions violentes. Però la majoria de països més desenvolupats hi paren atenció especial en un sentit o un altre. Espanya, no. I és greu, havent gestionat tan malament la diferència històricament.

Qui faci una recerca a les hemeroteques de política, segurament trobarà definides aquestes mostres d’odi ètnic com l’expressió de prejudicis i d’hostilitat cap a un grup ètnic concret. Quan acaba la llibertat d’expressió i quan comença un delicte d’odi? És difícil d’establir-ne la línia, però no tant com sembla. Hi ha qui, per exemple, ha justificat el contingut de l’article d’Ignacio Vidal-Folch, emparant-se en la llibertat d’expressió. Passaria per llibertat d’expressió aquest mateix discurs referint-se a altres col·lectius? Es circumscriuria al camp de la simple opinió parlar de “trens de psiquiatres” pels jueus o els gitanos o les dones? Probablement no. I si el rebuig social als prejudicis i la hostilitat cap a un grup racial o religiós o un gènere es considera justificat, també ho hauria de ser a un grup ideològic. Ni més ni menys. Perquè no hi ha raons objectives per les quals el gènere, els lligams de sang o religiosos siguin més importants que els ideològics o culturals en la conformació de la identitat individual o col·lectiva.

Per tant, les persones que han defensat l’article d’Ignacio Vidal-Folch com una mostra “brillant” (sic) de llibertat d’expressió, potser, a banda de celebrar que s’escrigui sobre sotmetre als independentistes a un tractament psiquiàtric perquè deixin de pensar el que pensen, haurien de defensar públicament un article que parlés de “trens de cirurgians” per tenyir la pell als negres perquè deixin de ser negres. A veure si no se’ls cau la cara de vergonya.

Imatge de l’article “Trenes llenos de psiquiatres” d’Ignacio Vidal-Folch a la versió web de El País.

Referències:

SALA, G. (2009): “Processos, institucions i integració”. A: Materials d’Integració política: institucions i processos. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.

Bibliografia:

CHANDRA, K. (2006): “What is ethnic identity and does it matter?”. Annual Review of Political Science. New York: New York University Annual Reviews.