OPINIÓ: El genoma de l’independentisme
Última modificació: 24 de juny de 2020
Les enquestes ja poden dir el que vulguin, que l’Espanya de Rajoy, de Rubalcaba, de Rosa Díez, d’Alejandro Vara i tants d’altres, segueix pensant que l’independentisme té pedigrí. Per això atribueix el suport a la independència dels migrants d’altres llocs d’Espanya i els seus fills a una fantasia nacionalista. I quan no pot negar l’evidència perquè un partit independentista té com a portaveu un “Fernàndez”, ens insulta i ens col·loca l’etiqueta de renegats.
Aquesta Espanya no entén que la identitat cultural i política –els trets adquirits d’un individu o un col·lectiu que el caracteritzen davant dels altres– va molt més enllà del contracte moral que s’atribueix a l’individu o el col·lectiu amb el lloc on neix o on viu; contracte al qual la classe política espanyola ha supeditat sempre el seu projecte polític.
Viure a Catalunya, un país on es pot veure TV3 i TVE, es pot trobar al quiosc l’Avui i La Razón, es parlen com a mínim dues llengües, s’ha jugat al pati de l’escola amb nens de cognom Teixidor i Carranza, s’ha après història a l’institut amb el Gonzalo i el Lluís, i es poden tenir de professors de facultat Oriols Junqueras i Pacos Marhuendas, confereix un marc mental permeable, mutable i resilient, és a dir, capaç d’adaptar-se a les variacions de l’entorn.
Aquesta resiliència dels catalans els fa propensos a progressar, a buscar noves estructures que canalitzin necessitats polítiques, econòmiques, socials i culturals que els van sorgint i que l’statu quo no satisfà. L’augment de partidaris d’un estat independent que es faci ressò d’aquestes demandes té a veure amb la inamobilitat del l’ordre polític espanyol. No es pot avançar cap al futur arrossegant una Espanya ancorada al passat.
L’espanyol és un projecte arcaic que, malgrat canviar de vestit d’acord amb la moda cada moment, ha sobreviscut a tot tipus d’intents modernitzadors, des de La Pepa a l’Estatut de Catalunya de 2006, passant per dues repúbliques. Els seus fonaments beuen de decrets de Nova Planta, dominació, dècades ominoses, pactes del Pardo, biennis negres, regències i dictadures militars, pactes de silenci, croades d’alliberació, sustentant-se únicament amb la coacció i el determinisme social-patriòtic que la justifica.
Les bases culturals de la identitat ètnica catalana, per contra, no sustenten el procés independentista: l’activen i el guien. Constitueixen un element mobilitzador de primer ordre, però no l’únic. Per això hi ha independentistes que, tot i no parlar català, escoltar Obrint Pas o conèixer la història de la caiguda de Barcelona, abracen una alternativa política que consideren que satisfà les seves necessitats de progrés millor que Espanya. Una alternativa que, d’altra banda, els permetrà seguir relacionant-se amb aquesta, però de forma més civilitzada i més madura. D’igual a igual.