OPINIÓ: La fórmula màgica

Última modificació: 24 de juny de 2020

Darrerament hem tingut l’oportunitat de tornar a contemplar el victimisme en acció de la classe política catalana contrària a la consulta per la independència. En aquest cas em referiré a la vicesecretària d’Estudis i Programes del PP Català, Andrea Levy, que aquesta setmana al·legava al diari Crónica Global que avui a Catalunya s’identifica políticament els individus en contraposició als altres en funció dels seus sentiments, en la línia del que ja ha dit més vegades públicament Alícia Sánchez-Camacho i altres membres del PP català i Ciutadans. Concretament, es lamentava de ser titllada d’unionista sense que es tingués en compte els seus matisos i la seva singularitat, com ara sentir-se barcelonina, catalana i espanyola.

Afirmar actualment que són aquests sentiments els que etiqueten políticament a les persones és, com a mínim, d’una miopia i una cursileria paorosa. La majoria de catalans tenim ascendència d’arreu de l’Estat, ens sentim especialment pròxims a la nostra ciutat, al poble dels nostres pares, a aquella ciutat europea que ens agrada tant o a aquell lloc llunyà on hem viscut una llarga temporada. Podem sentir el català i el castellà com a llengües pròpies per igual. I no és això el que ens defineix en política, ni per semblança ni contraposició a altri. Són les nostres eleccions. En política no importa tant si som o no creients, amb tots els matisos que això comporti, sinó si donem suport a la religió catòlica com a matèria avaluable o no. No importa tant si tenim amics homosexuals, sinó si donem suport al matrimoni entre persones del mateix sexe o no. Malgrat que normalment les dues vagin correlacionades, el que importa és la postura que prenem respecte d’un problema polític. No és el sentiment d’amor que un sent per Catalunya i per Espanya (o pel Barça, per l’Espanyol o el Reial Madrid) el que defineix políticament a una persona com a unionista o independentista, sinó seva opció de continuar formant part d’Espanya o separar-se’n. El que la caracteritza personalment és un tema diferent.

Si vols seguir unit a Espanya, ets unionista. De la mateixa manera que jo, que vull separar-me d’Espanya, sóc independentista. I ho sóc a banda de tots els matisos sentimentals i identitaris que configuren el meu jo: sentint-me gairebé tan gallega com catalana, commovent-me cada cop que sento cant tradicional gallec, i emocionant-me cada vegada que poso un peu a l’estació de tren de Lugo. Ho sóc essent dona, del Barça, de família humil, de cultura laica, estimant Barcelona, Madrid, Santiago, Berlín, Londres i Nova York. Perquè l’estatus polític del lloc on visc no altera els meus afectes ni la meva identitat. Jo seguiré sent jo.

Val a dir que la lectura del context polític de Catalunya i la definició de les seves parts en base a la identitat nacional no és exclusiva de l’Andrea Levy, ni dels que no són partidaris de la consulta o dels que sí ho són i es mostren contraris a la independència. Molts independentistes expliquen d’aquesta manera el conflicte de l’encaix de Catalunya a Espanya. Però en un context de globalització en què els atributs comuns a tots els membres de la comunitat política són cada vegada més difosos i permeables, la tesi de la mobilització d’un col·lectiu al voltant de certs elements objectius d’identitat compartida –llengua, història, pràctiques culturals, usos jurídics– que es transforma en reivindicació de personalitat política resulta cada vegada més insostenible.

La transversalitat del moviment independentista fa pensar que estem en camí de revisar els trets que vinculen les persones amb l’estat i conformar un “nosaltres” substrat d’aquest estat que transcendeix els preceptes tradicionals d’identitat nacional. En qualsevol cas, la recepta política per superar el conflicte que proposa l’Andrea al seu article, és a dir, la societat plural del mejor unidos del PP que sàpiga “atraer las diferencias” i faci “de la diversidad su razón de ser”, no és nova. Així s’han gestionat les societats plurals als Estats Units o a Israel. Es tracta afrontar el conflicte incorporant les diferents identitats nacionals (no passem per alt el comentari de dimarts de Mariano Rajoy sobre la mescla de sangs) a una cultura paraigua, aquesta cultura plural amb què tots s’identifiquen. Aquest procés és el que sovint s’anomena melting pot, en el qual els diferents grups s’acullen a una nova identitat formada a partir de característiques compartides –com ser jueu en el cas d’Israel– o recreades –com el cèlebre American way of life– i en què els trets diferencials de cada un es dissolen i/o subsisteixen (Sala, 2009) per d’altres més aglutinadors.

El problema d’aquesta fórmula màgica és que només aporta integració si penetra en la mentalitat de tots els individus i grups socials i aquests entenen aquesta nova cultura com a pròpia. Una política d’assimilació fallida, incapaç d’aglutinar tots els grups socials entorn de referències culturals compartides, tendeix a assolir els resultats oposats als que es buscaven i desestabilitza encara més el sistema polític. Bucle que ens porta de nou a la casella de sortida i a la certesa que el tractament del conflicte d’encaix de Catalunya a Espanya comença per preguntar als catalans com volen solucionar-lo.

Bibliografia referenciada:

SALA, G. (2009): “Processos, institucions i integració”. A: Materials d’Integració política: institucions i processos. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.