Pablo Iglesias i el discurs de la por

Última modificació: 25 de juny de 2020

Jo, quan dubto si s’ha d’aplicar el resultat del referèndum o no, penso en la meva mare. La meva mare va donar suport a Pablo Iglesias quan es va presentar a les eleccions europees perquè se sentia identificada amb el seu discurs, que diagnosticava a la perfecció com de traïda se sentia per la transició.

Quan era petita, a casa es veien tot quant documental d’Adolfo Suàrez s’emetia, i ella em parlava de la por als militars i a morts als carrers, i de la Constitució com el gran triomf de la ciutadania i l’estendard de la pau social.

Fa anys que diu que es van aprofitar de la seva por per fer-li empassar un sistema lligat i ben lligat que ningú no podria deslligar ni fent palanca. Que potser si la por no hagués paralitzat a molts s’hagués aconseguit un sistema polític menys controlat pels partits i més controlat per la gent.

Aquests dies, després de votar Sí a la independència, assegura que això del soroll de sabres, de l’amenaça de ruïna i de conflicte civil ja ho ha viscut i que aquest gol no li tornen a colar.

Si la meva mare, que va viure la transició i sent que li van robar la cartera i no té por al que pugui venir, ella que no té cap coixí que la protegeixi de res, jo no sóc qui per tenir-ne i per no aprendre de la seva experiència.

No sóc qui per claudicar davant de les amenaces de l’Estat, ja siguin policials, judicials, econòmiques o polítiques. Perquè no tinc dret a demostrar a l’Estat que la violència és un instrument que funciona contra gent pacífica, contra les mateixes àvies que van viure la transició que va donar el poder als que ara les reprimeixen per anar a votar i protegir el seu vot i l’aliè.

Jo no sóc qui per demanar al Parlament que convoqui un referèndum que l’Estat mai no convocarà per voluntat pròpia, després de dotar-se d’un marc legal i acceptar després que no el compleixi, donant la raó a PSC, PP i Ciutadans en què la majoria parlamentària compleix les lleis que li dóna la gana.

No em puc permetre això, quan la meva mare, explicant-me la seva experiència, que la va portar a acceptar un marc legal que ara és una presó, m’està demanant que no cometi els seus errors.

Per tant no puc permetre que algú que diu defensar el dret d’autodeterminació com Pablo Iglesias -a qui la meva mare ja no ha tornat a votar després de posar aigua al vi a totes les seves reivindicacions inicials- em digui que diumenge no em vaig autodeterminar, quan no hi ha autodeterminació més clara que quan has d’enfrontar-te cos a cos amb qui vol impedir-te-la a pals i tu guanyes sense haver-ne donat cap.

El revolucionari @Pablo_Iglesias_ apel·lant al discurs de la por i el peix al cove: justificant que la repressió funciona #FAQSAraQueTV3 pic.twitter.com/YAp1WJP8gl

— Marq (@MarqMarti) October 7, 2017

No puc permetre que Pablo Iglesias, com va fer ahir a TV3, em digui allò que li deien a la meva mare perquè votés Sí a la Constitució, sense pensar-s’ho massa: que ve el llop, que tot pot anar a pitjor, que no us arrisqueu. No puc permetre que qui diu que em vol ajudar, vulgui que renunciï a la meva única arma, la decisió manifestada a les urnes blindada per la resistència a la violència, a canvi de res, d’aparcar la dignitat amb la promesa que l’Estat algun dia canviarà i ens la tornarà.

Una declaració d’independència és l’única clau de volta per desllorigar el l’etern procés. Sala que permet no plegar-nos a amenaces que demostrin a l’Estat que és la manera més efectiva d’encarar aquesta qüestió i renunciï a fer política per sempre més, perquè és l’única manera -per molt que ara estiguin obligats a dir públicament una altra cosa- que la comunitat internacional et prengui seriosament -malament anem si no obeeixes tu mateix les lleis que has demanat a ciutadans i alcaldes complir- i perquè és l’única manera, si n’existeix una, de seure a l’Estat a una taula de negociació -possiblement després que hagi detingut el President del Govern i la Presidenta del Parlament, i potser també d’enviar l’exèrcit a Catalunya i la inestabilitat provocada afecti Europa.

És una decisió arriscada, però és l’única que pot funcionar. Lliurar-ho tot a “convèncer” el PSOE, com diu Pablo Iglesias, perpetua la condició d’afer intern i la indiferència d’Europa, a més d’assumir pelegrinament que el PSOE -amb massa electoral a llocs on la independència suposaria una caiguda d’ingressos- té incentius per deixar-se convèncer i de partir de la premissa falsa que es pot fer una reforma agreujada de la constitució deixant de banda el PP.

A més, trobo més arriscat esperar dins d’un Estat que et reprimeix quan el que les teves alternatives polítiques tenen opcions de fer-se realitat, a una hipotètica reforma constitucional que es pot girar en contra de Catalunya.

Així doncs, només en coherència amb el resultat del referèndum, que és pràcticament impossible que hagués obtingut resultat diferent amb una elevada participació que l’Estat va impedir eliminant totes les garanties per als votants del No abans del referèndum i de part també del Sí durant el referèndum, es pot resoldre el conflicte català, i seguir construint un futur comú que la meva mare assegura que la constitució que va acceptar la seva generació va hipotecar.

I si a Pablo Iglesias tant li preocupa que pugui anar tot a pitjor, que vingui a defensar les institucions catalanes davant de l’amenaça de l’Estat respectant el resultat del referèndum. Així sí que ens pot ajudar, no fent de crossa del PSOE en la tasca de fer por i demanar-nos resignació fins que un dia la cosa canviï, cosa que ja no demanen ni els capellans.