Picar pedra i menjar gripaus


Hi ha dues vies per fer efectiva la independència amb l'estratègia actual del Parlament, que no seran fàcils cap de les dues

Vagi per endavant de tot aquest post que estic convençuda que la independència efectiva de Catalunya és un fet. Un fet que implica, en qualsevol de les estratègies que el facin possible, uns costos econòmics, polítics i socials -que són diferents depenent de per quina d’elles s’opti-, però que -també n’estic convençuda- farà de Catalunya un país millor del que seria sota sobirania espanyola. Ens esperen temps de guanyar i perdre batalles, però al final penso que la república catalana es comptarà a la comunitat internacional com un nou país sobirà.

Dit això, i sense tenir la informació que té el Govern de Catalunya, penso que l’estratègia per arribar-hi que ha triat Puigdemont -perquè, si alguna cosa ens ha quedat clara després d’aquestes setmanes, és que qui ha pres les decisions, hagin estat lliures o influïdes per algú, ha estat ell- és una de les més desgastadores per a la societat catalana. Només calia veure les cares de funeral dels diputats independentistes quan es va fer la declaració d’independència.

Els polítics saben, i penso que la gent ha de saber, que haver declarat la independència com a “legítima defensa”, després d’haver deixat la iniciativa a l’Estat per organitzar-se durant 27 dies implica:

  • Haver desaprofitat l’altaveu mundial de més de 1.000 periodistes d’arreu del món el dia 10 d’octubre.
  • Haver desaprofitat el caràcter recent de les imatges de violència de l’1 d’octubre i deixar que l’Estat construís el seu relat -fuga d’empreses, suposada reforma constitucional, aplicació de l’article 155 de la Constitució…-
  • Haver desaprofitat temps preciós per lliurar, en condicions més igualitàries, una guerra diplomàtica a l’exterior per cercar reconeixements.
  • Haver desaprofitat la organització de la gent -que, recordem, en un nombre molt elevat espera la oportunitat des del primer dia per resistir i fer-se mereixedora de la llibertat assolida- per protegir la república.
  • Haver desaprofitat temps preciós per controlar infraestructures i institucions com la policia.
  • Haver donat la iniciativa a l’Estat per enviar més policia.
  • Haver donat la iniciativa a l’Estat per planificar una estratègia.

Tot plegat, apel·lant a un diàleg que si no té incentius per ningú, tant dins d’Espanya com fora, no es produirà mai -aquests incentius haurien estat, probablement, la inestabilitat econòmica-, i per manca d’unitat interna, deixant-nos dur per les dinàmiques nacionalistes dels darrers 40 anys a Catalunya tan difícils d’abandonar. Actualment no només no hem trobat cap voluntat de dialogar sino que ens trobem en un l’Estat ha pogut organitzar-se per dur a terme una ofensiva contra les institucions catalanes i reprimir l’independentisme. La fragilitat de la situació en què ens trobem l’ha escenificat avui el President Puigdemont, en un discurs ambigu en què no ha dit la paraula “República”, ni “Estat català”, ni ha fet referència al mandat de l’1 d’octubre ni ha anunciat cap mesura concreta.

En aquest punt, veig que només tenim dues vies:

  • 1- La primera és la de creure’ns que som una república i ser coherents respecte d’aquesta, el Govern faci efectiu el mandat del Parlament i dicti les resolucions necessàries per al desenvolupament de la llei de transitorietat i inici d’un procés constituent. Aquest via implica picar molta pedra, no reconèixer l’autoritat de l’Estat espanyol, resistir davant de la policia quan intenti que el Govern no entri al Palau de la Generalitat i que els diputats no entrin al Parlament -i, a dos dies d’un dilluns laborable, no veiem aquest ambient de desobediència-, seguir amb l’activitat parlamentària i governamental normal, no concórrer a les eleccions que ha convocat Mariano Rajoy, i un cop se celebrin i els partits espanyols guanyin encara que sigui amb un 30% de participació, mantenir dos parlaments i dos presidents de la Generalitat, amb dues legitimitats diferents. Això provocaria una crisi institucional sense precedents, la imatge d’Espanya davant del món com un Estat fallit que no pot controlar el seu propi territori, la inestabilitat política, social i econòmica i potser la intervenció d’Europa per posar-hi remei.
  • 2- La segona, que depèn de si les eleccions que convoca Espanya compten amb garanties per als partits independentistes -o republicans, segons es miri-, és creure’ns que som una república amb dificultats per ser-ho, ser coherents respecte del caràcter democràtic del moviment independentista i demostrar que no ens espanten urnes de cap mena, concórrer a eleccions autonòmiques empassant-nos el gripau que sigui Rajoy qui les hagi convocat il·legítimament o que les haguem de revestir d’un caràcter legítim dins de la nova República fent una convocatòria simultània, guanyar-les i ratificar davant del món que la república catalana segueix essent majoritària a les urnes. Això donarà un plus cohesió interna a Catalunya i de legitimitat -especialment internacional- al moviment que no té per què implicar efectes pràctics immediats, i menys encara amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució vigent, però permetria un control institucional major del que es tindria amb una doble via parlamentària -i sense desobediència-, i un desgast menor al carrer. Es podria intentar fer una Constitució amb la participació, si s’hi sumessin, dels comuns, i cohesionar-los entorn de la resistència al 155 i del nou Estat i assolir el reconeixement.

Jo veig en totes dues fortaleses, febleses, incoherències, gratificacions, frustracions, lentitud i riscos -com totes les coses que valen la pena-, i totes dues són camins cap a fer efectiva una independència reconeguda. Formen part d’una inel·ludible una guerra de desgast, com ho és qualsevol procés unilateral on un actor té la força legal i policial i l’altre la força de la legitimitat i la gent al carrer, que implicarà batalles perdudes i batalles guanyades, i posarà a prova la fortalesa de les conviccions de tots els catalans i els obligarà a fer-se responsables de les decisions que prenen. És de justícia que la gent ho sàpiga, perquè la llibertat té un preu, i aquest preu acostuma a ser molt alt.

Postdata: Aquesta anàlisi pot variar, o no tant, si la setmana vinent detenen el Govern i la Mesa del Parlament. Pot semblar incoherent optar per la via 2, anar a eleccions, legitimant la repressió espanyola però… es pot fer una república sense Govern ni institucions parlamentàries? Si s’opta per l’estratègia 1, la doble via parlamentària, l’única alternativa és tenir èxit amb la resistència a l’autoritat i, si falla, probablement optar per la via 2. Però… qui es presentaria a eleccions amb programa republicà amb els principals líders detinguts? Una candidatura ciutadana? Potser la cosa va per aquí.


No hi ha llibertat sense informació

Sense informació completa no hi ha decisions ni estratègies racionals en les quals treballin com més caps millor

Llegeix

Contra la llista unitària

Cal contemplar que, de nou, es pugui guanyar en escons i no en vots i, per tant, persisteixi el bloqueig

Llegeix

A tothom li prenen el pèl

Els contraris a la independència també estan veient com l'Estat de les autonomies vola pels aires i ningú els explica res

Llegeix
Aquest és un blog de política. Tots els comentaris són benvinguts sempre i quan facin referència al tema tractat a l'article i, per tant, aportin o demanin nous punts de vista al debat. Per altres qüestions, podeu trobar-me al formulari de contacte que trobareu en aquesta web.