Hi ha dues vies per fer efectiva la independència amb l'estratègia actual del Parlament, que no seran fàcils cap de les dues.
Última modificació: 25 de juny de 2020
Vagi per endavant de tot aquest post que estic convençuda que la independència efectiva de Catalunya és un fet. Un fet que implica, en qualsevol de les estratègies que el facin possible, uns costos econòmics, polítics i socials -que són diferents depenent de per quina d’elles s’opti-, però que -també n’estic convençuda- farà de Catalunya un país millor del que seria sota sobirania espanyola. Ens esperen temps de guanyar i perdre batalles, però al final penso que la república catalana es comptarà a la comunitat internacional com un nou país sobirà.
Dit això, i sense tenir la informació que té el Govern de Catalunya, penso que l’estratègia per arribar-hi que ha triat Puigdemont -perquè, si alguna cosa ens ha quedat clara després d’aquestes setmanes, és que qui ha pres les decisions, hagin estat lliures o influïdes per algú, ha estat ell- és una de les més desgastadores per a la societat catalana. Només calia veure les cares de funeral dels diputats independentistes quan es va fer la declaració d’independència.
Els polítics saben, i penso que la gent ha de saber, que haver declarat la independència com a “legítima defensa”, després d’haver deixat la iniciativa a l’Estat per organitzar-se durant 27 dies implica:
Tot plegat, apel·lant a un diàleg que si no té incentius per ningú, tant dins d’Espanya com fora, no es produirà mai -aquests incentius haurien estat, probablement, la inestabilitat econòmica-, i per manca d’unitat interna, deixant-nos dur per les dinàmiques nacionalistes dels darrers 40 anys a Catalunya tan difícils d’abandonar. Actualment no només no hem trobat cap voluntat de dialogar sino que ens trobem en un l’Estat ha pogut organitzar-se per dur a terme una ofensiva contra les institucions catalanes i reprimir l’independentisme. La fragilitat de la situació en què ens trobem l’ha escenificat avui el President Puigdemont, en un discurs ambigu en què no ha dit la paraula “República”, ni “Estat català”, ni ha fet referència al mandat de l’1 d’octubre ni ha anunciat cap mesura concreta.
En aquest punt, veig que només tenim dues vies:
Jo veig en totes dues fortaleses, febleses, incoherències, gratificacions, frustracions, lentitud i riscos -com totes les coses que valen la pena-, i totes dues són camins cap a fer efectiva una independència reconeguda. Formen part d’una inel·ludible una guerra de desgast, com ho és qualsevol procés unilateral on un actor té la força legal i policial i l’altre la força de la legitimitat i la gent al carrer, que implicarà batalles perdudes i batalles guanyades, i posarà a prova la fortalesa de les conviccions de tots els catalans i els obligarà a fer-se responsables de les decisions que prenen. És de justícia que la gent ho sàpiga, perquè la llibertat té un preu, i aquest preu acostuma a ser molt alt.
Postdata: Aquesta anàlisi pot variar, o no tant, si la setmana vinent detenen el Govern i la Mesa del Parlament. Pot semblar incoherent optar per la via 2, anar a eleccions, legitimant la repressió espanyola però… es pot fer una república sense Govern ni institucions parlamentàries? Si s’opta per l’estratègia 1, la doble via parlamentària, l’única alternativa és tenir èxit amb la resistència a l’autoritat i, si falla, probablement optar per la via 2. Però… qui es presentaria a eleccions amb programa republicà amb els principals líders detinguts? Una candidatura ciutadana? Potser la cosa va per aquí.