Podemos i els Comuns, líders del procés

Última modificació: 25 de juny de 2020

Que el referèndum ha posat de manifest quina idea d’Espanya es pot permetre cada partit polític ha passat de ser una frase suada a la qual molts no hi veien sentit a ser una realitat palesable. La despectiva frase de Pablo Echenique “poner cajitas en una mesa es legítimo”, a l’alçada de “los hilillos de plastilina” de Mariano Rajoy o “hemos pasado el rodillo al Estatut” d’Alfonso Guerra, és només el preludi del que com d’esperpèntica pot arribar a ser la postura dels suposats grans aliats del dret a decidir.

Un argumentari que fa aigües

Els grans defensors de la via escocesa, liderada per la dreta unionista britànica, qüestionen que el referèndum català estigui liderat per la dreta catalana i retreuen a Esquerra Republicana que tingui aquests aliats, dels quals desconfien profundament i als quals equiparen amb “pujols” sempre i quan no es tracti de demanar-los el vot per a presidir el Congrés o per donar-los suport a una moció de censura. En aquest cas sí que cal tallar el cordó sanitari. Això sense comptar que l’històric dirigent comunista Santiago Carrillo va pactar un procés amb la dreta provinent del franquisme.

No. Son dos cosas: ni soy independentista ni me fío de la derecha catalana (o derecha de cualquier otra nación).

— Alberto Garzón (@agarzon) 11 de juliol de 2017

No lo he reducido a eso. He cuestionado un proceso que cuenta con esos aliados. Y aunque defiendo dch. autod. no soy independentista.

— Alberto Garzón (@agarzon) 11 de juliol de 2017

Defensar la legalitat que impedeix un referèndum

L’argumentari de la via pactada comença a fer aigües per tot arreu. Els que s’erigien en els més purs defensors del dret a decidir dels catalans, s’han de veure defensant la legalitat que els impedeix exercir-lo, cosa que els situa al costat de PP, PSOE i Ciutadans. Perquè, per molta poesia que li vulgui posar Ada Colau a Facebook, no hi ha punt intermig entre defensar el caràcter vinculant del referèndum de l’1 d’octubre, i per tant la legalitat emanada de la majoria al Parlament emparant-te en el dret internacional, i defensar la legalitat que l’impedeix, fins i tot cridant a no sentir-s’hi vinculat com ha fet Echenique o Alberto Garzón.

"Hay que hacer todo los cambios legislativos necesarios para tener un referéndum que sirva para solucionar el problema" @agarzon #rdpGarzón pic.twitter.com/ZWYWDx2aq7

— Izquierda Unida (@iunida) 10 de juliol de 2017

Hipoteques impossibles d’amortitzar

Estar d’acord amb els partits constitucionalistes (o estar d’acord en oposar-se al referèndum) no és cap crim. Et pots no sentir vinculat pel referèndum de l’1 d’octubre i no estar d’acord amb la manca de diàleg del PP, el PSOE i Ciutadans, com es pot votar en contra d’una llei de reforma laboral juntament amb el PP perquè al PP li pot semblar massa laxa i a Podemos li pot semblar massa dura. En política passen aquestes coses contínuament. Per això posar cordons sanitaris és contraproduent, i demostra que consideres la teva audiència una mica imbècil.

Com també és considerar la teva audiència una mica imbècil seguir-te erigint en possibilitador del dret a decidir quan li estàs posant una hipoteca impossible d’amortitzar, perquè saps perfectament que el càlcul més bàsic de probabilitat revelarà que les opcions que Podemos guanyi per majoria absoluta les tres properes eleccions generals (fins com a mínim el 2028) i així assegurar-se un canvi al Tribunal Constitucional, actualment de membres nomenats de manera directa i indirecta per PP, PSOE i Ciutadans, que no impugni un eventual referèndum pactat tendeixen a zero. Negar-te el dret a decidir i condicionar-lo a un impossible no és gaire diferent. Només varia el nivell d’hipocresia de qui defensa cada cosa.

Per tant, ben mirat, el 2028, despres de guanyar 3 eleccions seguides, podrien les forces del canvi tenir majoria al Tribunal Constitucional

— Josep Costa (@josepcosta) 7 de juliol de 2016

El subjecte polític legítim

Tenint en compte això, Podemos ho tindrà magre per desmarcar-se del discurs del PP, i d’aquí a octubre el discurs pot esdevenir realment dramàtic. Al cap i a la fi, tot es redueix a reconèixer Espanya com a únic subjecte polític legítim sobirà (la famosa “soberanía de todos los españoles” de Rajoy), que és qui ha de decidir, des de Madrid, si s’obre als catalans la porta per si volen marxar. Les “garanties”, una forma amable de referir-se a aquesta hipoteca, són un mantra que cada cop té menys credibilitat -fins i tot a les files dels comuns a Catalunya- que només allargarà el procés. Ves que Pablo Iglesias i Ada Colau no se’n converteixin en nous líders.

Foto de portada: Kikostock / Shutterstock.com