Rouhani i Khamenei: policia bo i policia dolent

Última modificació: 24 de juny de 2020

Fa dues setmanes vam veure la flamant posada de llarg de Hassan Rouhani, el president de l’Iran, a l’escena internacional. En un discurs que volia ser esperançador i que, per tant, molts mitjans van titllar d’històric, va voler posar de manifest a l’Assemblea General de l’ONU els desitjos de pau del seu país i la seva voluntat d’arribar a acords amb els Estats Units.

Tot indica que aquest acostament cap a un país que els governants iranians anomenaven públicament el Satanàs d’Occident està curosament dissenyat des de dalt. L’Iran necessita que la comunitat internacional li rebaixi unes sancions econòmiques que l’estan ofegant, i els que realment manen al país persa, els aiatol·làs encapçalats per Ali Khamenei, saben que, per aconseguir-ho, un líder moderat els convé. Davant d’un discurs conciliador que dista molt dels que pronunciava l’incendiari Mahmud Ahmadinejad, la comunitat internacional, a la qual li urgeix abordar la qüestió nuclear de l’Iran abans de 2014 (data en què aquest país podria obtenir la bomba atòmica, com ha recordat Obama avui), es queda sense arguments per no seure de nou a la taula de negociacions i buscar una solució per la via diplomàtica. I el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, a qui l’antiamericanisme d’Ahmadinejad proporcionava els arguments necessaris per no donar treva a l’Iran, es troba en una situació difícil. Rouhani representa la imatge i el discurs que bona part d’Occident vol veure i sentir, i alguns mitjans nord-americans estan acusant el primer ministre israelià de boicotejar un procés diplomàtic que pot fer història, però val a dir que els Estats Units no estan a l’abast d’un míssil iranià com ho està Israel.

En l’argumentari de Netanyahu hi ha una cosa ben certa: fins el moment, la “nova postura” d’Iran només es basa en paraules. El que realment marcaria la diferència entre Rouhani i els seus predecessors és que posés sobre la taula de negociacions una solució acceptable per totes les parts. Aquesta solució passaria per informar de totes les seves instal·lacions nuclears (l’Iran encara no ha aclarit, per exemple, a què es destina la planta que té sota terra –a recer de possibles atacs aeris– a la localitat de Fordow, de la qual no en va notificar la construcció a la OIEA) i limitar-ne l’enriquiment d’urani. I no hi ha res que indiqui que tindrà lloc aquesta concessió per part del règim dels aiatol·làs. De fet, en la línia dels anteriors governs de l’Iran, Rouhani sosté que la comunitat internacional ha de respectar els “drets nuclears” d’aquest país.

Tel Aviv se sent amenaçat davant la possible distensió amb el programa nuclear del règim Teheran, i ja ha començat una ronda de contactes sense precedents amb països del Golf Pèrsic per pressionar Washington que no cedeixi davant de l’Iran. D’aquesta manera, el poderós lobby proisraelià als Estats Units podria unir forces amb el saudita per influir en la decisió dels congressistes respecte de rebaixar les sancions a Teheran. I és molt probable que ho aconsegueixi. Però mantenir castigat a l’Iran amb perspectives d’atacar-lo militarment si segueix enriquint urani, com ha insinuat Netanyahu a l’ONU, tampoc soluciona el problema, ja que la capacitat nuclear de l’Iran no es veurà compromesa a llarg termini, com ja es va demostrar després de la Operació Babylon de 1981. A més, les autoritats de defensa nord-americanes ja van alertar l’any passat que una operació militar contra l’Iran avui dia seria més difícil del que ho va ser aleshores.

El que és clar que el país que té més opcions de sortir beneficiat d’aquest procés de pacte, acabi com acabi, és l’Iran. Els líders d’aquest país, ara per ara, estan jugant bé les seves cartes. En el millor dels casos, com explica Patrick Clawson al seu article publicat a la web del Washington Institute for Near East Policy, aconseguiran un acord que els rebaixi sancions i preservi les seves opcions nuclears. “Ni més ni menys que qualsevol altre país”, ha dit Rouhani. En el pitjor, seguiran com estan. Perquè durant el temps que durin les negociacions, mentre Rouhani fa de policia bo i Khamenei fa de policia dolent, fent-se ressò de les demandes de molts iranians que segueixen cremant banderes nord-americanes després de les pregàries de divendres, hauran pogut seguir avançant en el seu programa nuclear.